Aquests darrers dies hi ha hagut tres notícies que han sovintejat als mitjans de comunicació, del tot contraposades i que, a més, han sortit l’una darrere de l’altra com a notícies més rellevants. Tots sabem que el mes d’agost pot proporcionar estranyes parelles informatives i, en aquest cas, així ha estat.
Per una banda tota la situació que es viu a l’Afganistan, amb la presa del país per part dels talibans, els rius de persones –especialment dones– intentant fugir i l’intent internacional de treure el major nombre d’afganesos per garantir la seva seguretat. També les rebudes pel terratrèmol d’Haití que ha deixat milers de morts, destrucció i misèria darrere seu. Imatges esfereïdores, cruels i que generen molta incertesa sobre el gènere humà; guerra, represàlies, pobresa, canvi climàtic, etc.
D’altra banda, imatges gens edificants de les concentracions en diferents punts de Catalunya –especialment Barcelona, però també altres municipis– per fer botellon i l’eliminació del toc de queda, la qual cosa dificulta encara més la ja difícil tasca de controlar les aglomeracions que estan de festa per carrers, places i platges fins a la matinada provocant perill per la propagació del virus però, també, molèsties a veïns.
Si les tres notícies es veuen per separat tenen un context –dolent–, però quan es veuen una darrere l’altra no deixa de sorprendre quines preocupacions tenen en un racó de món i en l’altre, i no deixa d’inundar-te un sentiment a mig camí entre la frustració, la incredulitat i la decepció. Sé que no és el mateix, però que la màxima preocupació que tinguem és contenir les masses que volen anar de festa sense mascareta i sense guardar la distància mínima de seguretat, hom té la sensació que tenim un problema.
Imatges contraposades, que l’atzar –o no– ha posat de cantó en un telenotícies o la portada d’un diari i que ens proporciona una informació addicional del món on vivim. Ni que sigui per comparació, és tristament il·lustratiu.
