Molts professionals seriosos i de certa edat es queixen que els estudiants que acaben llurs carreres, acostumen a tenir coneixements molt tècnics i segmentats, encarats únicament a la seva especialitat, i que els manca una visió àmplia de la realitat del món, de la vida i fins i tot de la seva especialitat.
L’especialització ha sigut interessant per a moltes coses, però el fet que els estudis mitjans –que són tant o més bàsics– hagin deixat de banda coneixements com la història, la literatura, les arts, la filosofia i el coneixement del medi ambient ha aconseguit que la visió holística no estigui en la ment de les persones, per la qual cosa s’estan conformant cervells plens de dades que ni tan sols tenen la capacitat d’ordenar-les des d’una perspectiva més gran, és a dir, s’aconsegueixen persones il·lustrades, però no especialment sàvies. O també dit d’una altra manera més bèstia: potser no farà falta que l’enginyeria s’escarrassi a construir robots, ja que el sistema educatiu ja els està fabricant sense problemes. Tenir una cultura general rau a posseir una visió prou gran del món que ha sigut, ens ha precedit i ens ha portat fins aquí, i del món que és, en el qual vivim actualment, amb el seu entorn i totes les seves variables i complexitats possibles, perquè aquestes dues visions generals ens poden ajudar a caminar cap al món que ha de ser, el que ha de venir i cap al qual la humanitat s’encamina inexorablement.
La ciència i la tècnica no són pas poc importants i haurien d’estar també incloses en el coneixement holístic de qualsevol estudiant en qualsevol línia que hagi triat, però donar més importància a aquests dos vessants del coneixement per sobre del que coneixem com a «humanitats» (algunes d’elles reduïdes al que es coneix – encara és així– com a «maries»), és menysprear una part de la persona humana, aquella que s’entronca amb tot el que és immaterial, però que no per no ser tangible és menys important. Sabem que les expressions diverses del que coneixem com a cultura són bàsiques i necessàries per a la vida emocional de la ciutadania, però no només com a espectacle, sinó com a vivència més o menys participativa, en canvi estem donant valor només a la part material (ara se’n diu «cosificar»), tant en els estudis, la vida, les relacions... fins on serem capaços d’arribar?
