No sabria descriure el meu estat d’ànim actual. Soc un còctel d’il·lusió per haver superat una fita, d’esperança per aquells que m’envolten i d’orgull per veure com el sistema funciona malgrat tot. Soc un privilegiat per formar part d’aquesta tercera part de la població catalana amb la pauta completa de la vacuna contra la Covid-19 i per comprovar com, dia a dia, estem més a prop del final d’un llarg túnel on hem perdut amics, coneguts i saludats
Quan fa unes setmanes vaig rebre la primera dosi, els meus records em varen portar a aquelles llargues jornades de confinament. Imagino que la processó continuava a dins. Avançava pel carrer i pensava en aquells dies envaïts pel silenci en què els vianants ens esquivàvem i desconfiàvem de qualsevol proximitat humana. Quan les trucades eren portadores de notícies angoixants, de desconcert i massa sovint, de dolor. Quan teníem més preguntes que respostes, fèiem cursets accelerats d’epidemiologia i descobríem la fredor de l’estadística. Dies i nits que vivíem forçadament lluny de la calidesa de les persones estimades o pagàvem quantitats vergonyoses per una mascareta, un rotllo de paper de vàter o un paquet de farina. Això, si en trobàvem...
Dues punxades m’han reconciliat amb la confiança. A mi i tots aquells amb qui m’he retrobat en el centre de vacunació molts mesos més tard de la nostra última encaixada de mans. Inclús els més dubitatius havien visitat recurrentment la pàgina de Salut buscant el seu dia. Tots compartim que, costi el que costi, aquesta és la millor defensa contra un virus que ha trasbalsat les nostres vides de dalt a baix.
Mentre avancen la vacunació i els seus positius efectes sobre la pandèmia, potser ja toca recordar que cada dia de la nostra vida és un regal i que hem d’aprendre a gaudir de cada detall. Com deia Pau Donés: «Viure és urgent».
