Des d'inicis del mes de març, hem anat sentint com una cantarella allò del primer any. El primer aniversari en què va començar tot o, segons com es miri, el primer aniversari en què van acabar la majoria de les coses. Agradi o no, el recordatori del primer contagi, del primer ingrés hospitalari o la primera defunció, és un fet i probablement calgui recordar-ho.
Ha passat un any i tot allò encara continua, i potser ha canviat tot de tal manera que, com a bons éssers humans, ens hem adaptat amb una facilitat que, si ens ho parem a pensar una mica, és probable que sigui un dels fets més destacables de tot el que ha succeït; comprovar que la naturalesa humana no ha perdut la seva capacitat d'adaptació al medi, encara que aquest sigui molt hostil.
En aquests mesos, hem pogut veure els nostres municipis, i en el meu cas la ciutat de Figueres, com mai abans els havíem vist: buits. Completament buits, amb poquíssimes persones que anaven apressades a comprar articles de primera necessitat i fent un esguard com aquell que està fent alguna cosa mal feta. Dies i dies tancats, mirant per la finestra com passaven les hores enmig d'un no-res; els percentatges d'alteracions mentals s'han disparat.
I després va arribar el desconfinament, les fases, els espais perimetrals, les permanents restriccions, el Procicat i, des de fa pocs mesos, la vacunació, una esperança que oscil·la entre totes les males notícies. Això també ha provocat -sempre cal mirar el vessant positiu- que ens concentrem més en el territori més proper per, a vegades, redescobrir-lo.
Malgrat que Montaigne definia la soledat com un instant de plenitud, el que hem viscut aquest darrer any ha canviat bona part de les percepcions que teníem -i ens semblaven inamovibles- del nostre entorn més immediat.
Un any després estem una mica més sols, desemparats davant d'un futur incert que, un any després, encara no ens ha fet despertar d'aquest malson, i em temo que durarà.
