Fa mesos que visito el meu sogre cada dia per fer petar la xerrada. Per a la seva edat (95 anys), conserva una competència neuronal envejable. No ens cansem de garlar i argumentar sobre episodis de la història del poble, de la seva joventut, de la guerra civil... del Barça, de la pandèmia, de la política actual... Hi ha dues figures que li provoquen rebuig: Pablo Iglesias (tot i el meu esforç per diferenciar les coletas de les seves idees filo-comunistes, que trobo més properes a la Constitució i als Evangelis); l'altra és el rei emèrit (títol que s'haurà de revisar aviat pels deshonors acumulats): tots dos estem convençuts que Joan Carles va ser instigador del 23-F en complicitat amb el seu amic el general Armada, tal com ho havia fet l'avi Alfons XIII amb Primo de Rivera.
El compendi de defectes del rei pare són la manca d'ètica i d'exemplaritat moral. Fa poc el sogre em va demanar ajudar-lo a recuperar el Pare Nostre, el Credo i els Deu Manaments. L'exercici mnemotècnic va funcionar: jo llegia el primer bocí («Sigui santificat...») i ell el completava (»...el vostre nom»). Com que sempre parlem de l'exiliat / pròfug / estiuejador de llarga durada i dispendis a Abu Dhabi (jo li he fet sovint la broma que J.C. havia triat aquest emirat per anar a caçar cérvols, que es relacionen amb el topònim àrab), vaig proposar-li un test lúdic: donaria compliment el rei d'almenys cinc dels deu manaments de la taula de Moisès? El rei pare no va aprovar el nostre test. Li varen concedir el benefici del dubte per al primer (Estimaràs Déu...), el tercer (Santificaràs les festes, encara que fos per imperatiu del càrrec), el novè (no disposem d'un escàner per llegir els seus pensaments i desitjos íntims) i el segon: no recordem sonades blasfèmies o renecs en públic; el «¿Por qué no te callas?» adreçat al monarca Hugo Chávez el prenem com a una grolleria venial.
Tal vegada don Juanito va honorar la seva mare, María de las Mercedes; el seu pare, el comte de Barcelona, legítim hereu a la corona, ja forma part de les trames de Jocs de Trons. La lectura del llibre El rey de las cinco mil amantes, del coronel Amadeo Martínez Inglés, obre interrogants seriosos (amb testimonis) sobre l'accidental fratricidi del germà gran, Alfonso El Senequita, a Villa Giralda, la residència portuguesa d'Estoril; en realitat els fets haurien tingut lloc en un poble extremeny durant unes jornades d'escopeta nacional. La matança d'elefants, ossos i altres peces cinegètiques no compten com a pecat a la Llei de Déu. El mateix llibre serveix per estalviar-nos comentaris sobre l'incompliment clamorós del sisè («No faràs accions impures», versió eufemística de «No cometràs adulteri»). Quan el rei pare va excusar-se amb un teatral «Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir» o quan va afirmar en aquell memorable missatge nadalenc que «La justicia es igual para todos», estava contravenint a l'octau manament. El compliment del desè («No desitjaràs els béns del teu proïsme», dones casades incloses) hauria de comportar el lliurament al patrimoni nacional no solament del iot Fortuna -com ja ho va fer-, sinó de nombrosos regals de dubtosa legitimitat.
I el setè? Els casos de lladronici recurrent estan pendents d'inculpació formal i judici. Aquí sogre i gendre discrepem. Ell creu que es farà justícia, tard, però se'n farà; jo em temo que les seves culpes quedaran impunes, bé perquè els advocats al·legaran demència senil (com en l'afer de la primera dama del clan Pujol-Ferrusola) i els fiscals cleptomania crònica heretada de la soca borbònica.
Temps al temps.
