Els americans no podrien ser altres, tenen el costum de recordar el que estaven fent quan va passar un esdeveniment important. Jo recordo que, aquell matí fred, el meu cos adolescent feia el mandrós, quan va trucar el telèfon de casa. I en aquella època, que sonés a deshora era mal senyal.

En Miquel, un veí i amic, m’explicava la notícia que acabava d’escoltar mentre es preparava per anar a l’escola.

Com que encara no hi havia televisió matinal, ni internet, vaig córrer a posar la ràdio. En la primera emissora sonava la cançó In my Life, en la segona, Across the Universe, i en la darrera, Imagine. La notícia es confirmava.

La setmana vinent farà 40 anys d’aquella trucada que m’anunciava que feia unes hores, John Lennon havia estat assassinat. Just uns dies abans m’havia comprat, a Can Caussa, el seu darrer àlbum: Double Fantasy i estava entusiasmat amb una música que anava descobrint, tot i no ser de la meva generació.

Aquest fet em va impressionar i em va empènyer a l’estudi sobre els quatre de Liverpool, que avui encara dura. Més enllà de l’obra musical, el significat de les cançons, els acords o el col·leccionisme, m’ha interessat conèixer la història i les circumstàncies que varen empènyer aquests joves a, potser involuntàriament, canviar la forma musical i el pensament d’una generació. I entre webs, llibres i articles, descobreixo històries molt interessants.

Com a empordanès, una de les que més m’ha sorprès i que està pendent d’una investigació més profunda, és l’amistat del mateix Lennon amb Salvador Dalí.

Semblen provades les trobades i converses dels dos genis a París a finals dels seixanta, a Nova York en els anys setanta i que la relació es va mantenir fins a la mort del cantant. Però, el que no queda confirmat és una hipotètica visita del músic a Portlligat.

No costa imaginar el Beatle assegut a la Sala Oval o al sofà labial, en la seva època d’olleres rodones i vestimenta desmanegada, al costat d’un Dalí amb bigotis enlairats i barretina, acompanyats de les seves musses, parlant de pintura, l’assignatura preferida pels dos personatges, quan anaven a escola.

Si «Lennon-McCartney» varen marcar l’estil musical del segle XX, qui sap què hauria pogut significar el binomi «Lennon-Dalí» per a l’art si, ara fa 40 anys, els telèfons de tot el món, no haguessin sonat.