Enceto aquesta columna, referint-me a una pel·lícula de culte, de l'admirat Federico Fellini, un film d'obligat visionat, que -faig un petit espòiler- no acaba bé. Una competició entre egos de patums de l'òpera, que succeeix en un vaixell, que acaba enfonsat, paròdia del camí cap on s'adreça la societat actual. Vivim temps convulsos, aquest 2020 serà un any difícil d'oblidar, marcat per la pandèmia de la Covid-19. Oficialment les xifres són esfereïdores; a Catalunya, 151.120 casos confirmats i 13.437 morts (dades acumulades des de l'1 de març fins al 7 d'octubre). I atenció, que en aquests moments estem en situació d'alt risc i en ple inici de la segona onada. A escala mundial parlem de 36.281.192 contagiats i 1.057.625 morts (font: Johns Hopkins University), una xifra que denota l'impacte global de la Covid-19. Constatada la magnitud de la tragèdia, cal preguntar-ser per què Espanya és un dels països en què pitjor s'estan fent les coses, o en el qual destaquem negativament en tots els registres. L'OMS no s'ho explica, i a Europa tampoc ho acaben d'entendre. Si ens comparem amb els nostres veïns italians, que partien d'una situació pitjor, com és que ara ells estan molt millor?

Els egos, les lluites partidistes, els enfrontaments territorials, l'Estat central, i ara la judicatura, posant-se pel mig de la gestió de la pandèmia, no auguren res de bo. Les decisions a correcuita, les rectificacions d'avui per demà, la inseguretat creada, i que patim tots, no col·laboren positivament a la resolució del problema. El darrer exemple, l'esperpent del tancament de Madrid, la lluita entra la «Comunidad y el Gobierno» amb els jutjats pel mig...

I a Catalunya la decisió d'autoritzar l'obertura de les discoteques i sales de ball, rectificada quan ja el sector tenia les begudes a les neveres... Segurament mai s'havia d'haver autoritzat aquesta reobertura, fins que es donessin les condicions adients per a aquesta, però el que no pot ser és la disbauxa de l'ara sí, ara no. Avui, més que mai, ens calen decisions fermes i valentes, instruccions molt clares, i anar tots a una. I això serveix per a tots els nivells i àmbits, sense excepcions. Per acabar-ho d'adobar, els catalans tenim un president inhabilitat -per penjar una pancarta- i, per tant, un govern en funcions, i unes eleccions situades pel president del Parlament el pròxim 14 de febrer de 2021. Un altre cop amb la judicatura fent política esbiaixada i, a Madrid, en Pablo Iglesias ja comença a entreveure el camí cap al Tribunal Suprem. La crisi que ja s'albira a l'horitzó tindrà un fort impacte, i només la inversió d'ingents quantitats de diners, fent anar la màquina d'imprimir del BCE, ens podrà salvar d'un enfonsament més que previsible. Ara és hora d'injectar diners a la butxaca de la gent, i en cap cas incrementar la pressió fiscal apujant impostos. L'ara no toca del president Pujol és més vigent que mai. I tot i això: E la nave va.