Segons OXFAM, les persones amb menys ingressos perdrien proporcionalment vuit vegades més renda que les persones més riques.
Hem de reconèixer que el que en aquesta pandèmia es deia «distanciament social» a través dels mitjans, volia dir «distanciament físic»: un metre i mig o dos metres de separació entre les persones, en locals tancats, a més de l'ús (ara obligatori) de la mascareta i de rentar-se les mans ben sovint.
Però el «distanciament social» també existeix, i en la meva opinió, ha crescut en aquests mesos de pandèmia... i més que creixerà!
No és el mateix viure en un xalet amb jardí que viure sis persones en un pis de 55 metres quadrats i amb un sol balcó; no és el mateix poder fer teletreball que haver de sortir a treballar de paleta a l'obra; no és el mateix haver d'agafar el transport públic que viatjar amb cotxe privat; no és ...
Fa unes setmanes es va fer evident la connexió entre els temporers a Lleida i el focus de contagi que hi va haver a les terres de Ponent. Els que van a recollir la fruita dolça (i aviat les pomes al nostre Empordà) tenen més risc d'agafar la Covid-19. Aquesta crisi sanitària en part deguda a l'activitat intensiva a les Terres de Ponent (el rebost del país), esclata en un moment on es fa evident que la sobirania alimentària i el quilòmetre zero no són cap frivolitat, sinó una necessitat estratègica.
La problemàtica dels «temporers» no ve d'ara; ja fa molts anys que s'havia d'haver trobat una solució al problema. Ara, amb la Covid-19, s'ha fet més evident que els viatges, les condicions socials, laborals i sanitàries dels temporers semblen tretes de la història, no tan llunyana, de la postguerra que van viure els nostres pares i avis, i presenta un panorama que en res s'assembla a un país de la Unió Europea del segle XXI.
Núria Alabao, periodista i antropòloga, fa unes setmanes deia a l' Ara: «Per evitar el racisme, cal donar drets laborals i residència legal als i a les immigrants, que deixin de ser diferents materialment». Sabeu que a les Terres de Lleida hi ha entre 22.000 i 28.000 jornalers temporeres anuals? Quants en vindran a la recollida de la poma a l'Empordà?
En aquest estiu atípic, on els vols aeris no arriben a la meitat d'altres anys, i on els autocars amb turistes quasi no se'ls veu per les nostres carreteres, la situació de crisi s'ha fet evident. Fa un mes parlava de la crisi del monocultiu del turisme i els serveis, concretat en la nostra Costa Brava i comarques de l'Empordà.
I si aquestes setmanes darreres, a Figueres i Vilafant, s'ha creat un clima més gran d'alarma per alguns focus incontrolats en diversos barris, ens cal recordar que la capital de l'Alt Empordà té un índex molt més gran que la mitjana de Catalunya de risc de caure en una situació de pobresa.
Potser és veritat que el «virus no coneix fronteres», però sí que es perpetua allà on hi ha situacions de pobresa, de marginalitat, de problemes d'habitatge.
De cara a la tardor que ve, amb la voluntat de normalització de les classes el mes de setembre vinent, caldrà assumir que la situació de crisi social, econòmica, laboral, psicològica va deteriorant la convivència. Que els Serveis Socials i les Càritas locals i Diocesana hauran de fer un esforç molt més gran que en els passats mesos de confinament.
Encara sense resoldre els ERTO, tindrem una llarga llista d'atur que segons estudis pot fer caure en més d'un 20% l'economia del país.
I, en aquest marc, crec que cal denunciar que el «distanciament social» creix encara més, que els rics siguin més rics, i els pobres, encara més marginats.
