31 de juliol de 2020
31.07.2020
L'Empordà
Des de l'Empordanet

Homenatge a Bernard

«Un bisbat rural de la província eclesiàstica de Tolosa de Llenguadoc, amb 300.000 habitants que ha patit la mateixa disminució de clergat que la nostra diòcesi de Girona»

31.07.2020 | 13:50
Mn. Josep Taberner

Sobtadament, d'un atac de cor, ha mort l'amic capellà, en Bernard Quintard. Nascut a Saint-Félix-de-Lunel (Aveyron) el 21 d'abril de 1952, ha mort el dia de la festa Nacional de França, el 14 de juliol passat, al seu despatx parroquial de Millau.

Ens vàrem conèixer el curs 1985-86, fa 35 anys, quan ell era consiliari de l'Acció Catòlica rural d'un arxiprestat de la seva diòcesi de Rodez-Vabres, i jo acabava de tornar del Perú i em cuidava de la Branca Pagesa de l'Empordà, des d'Albons. A partir de 1990 ell va ser consiliari diocesà del Moviment de Cristians en el món rural (CMR) i va ser llavors que vàrem organitzar trobades rurals dins l'àmbit occità-català.

Del 1995 al 2005, va ser missioner Fidei donum a l'Argentina. Allà va ser vicari general de Resistència, professor de Teologia del Seminari interdiocesà de Resistència i Administrador Apostòlic de la diòcesi de Charadai.

El 2006 va ser nomenat vicari general de la seva diòcesi de Rodez-Vabres, fins al 2016, en uns anys que va gestionar el procés de reagrupació de les parròquies de la diòcesi: de 432 parròquies van ser creades 36 noves parròquies, repartides en vuit arxiprestats. Un bisbat rural de la província eclesiàstica de Tolosa de Llenguadoc, amb 300.000 habitants que ha patit la mateixa disminució de clergat que la nostra diòcesi de Girona: de tenir 510 capellans el 1991, a només 162 el 2013; i d'ells sols 47 tenien menys de 75 anys, i amb zero seminaristes.

Aquesta reestructuració de les noves parròquies fa que al costat del rector s'organitzi un Consell Pastoral Parroquial (CPP), un Consell parroquial per l'Economia i un Equip d'Animació Parroquial (EAP) que es coordina a través d'un Projecte Pastoral Parroquial, on el rector (resident o moderador) té un rol de moderador i acompanyador de la realitat pastoral de la parròquia. Un procés que encara ha de començar, per desgràcia, a la nostra diòcesi.

La seva (i meva) experiència a l'Amèrica llatina el va fer molt sensible a la teologia de l'alliberament; un pastoralista que va exercir el seu mestratge a l'Institut Catòlic de Tolosa; que no va deixar mai de treballar al terròs, a la vida parroquial, amb grans dots de coordinació i treball.

En els vuit anys (2009-2017) que vaig compartir la presidència del Col·loqui Europeu de Parròquies amb la Gudrun, el vaig tenir sempre al meu costat, juntament amb l'Alphonse Borràs, vicari general de Lieja, com a experts del CEP. El seu darrer treball pel CEP va ser l'obertura del Col·loqui a Barcelona (2017), i les seves Conclusions. En aquestes, acabava dient: «Certament que ens preocupa el futur de la nostra Església; i no sols perquè ella esdevé i esdevindrà encara més minoritària; el que ens importa sobretot, perquè aquests dies ho hem entès millor, és la manera com Jesús ens convida, tal com va fer amb els primers deixebles, a esdevenir nosaltres mateixos uns autèntics deixebles, allà on vivim, i ajudant-nos els uns als altres, assumir la nostra responsabilitat de transmetre l'evangeli als altres. A persones que encara no saben que Déu els estima, i que nosaltres, també, els estimem».

S'ha mort massa jove, 68 anys, un cap pensant que mai va deixar, tot i les responsabilitats diocesanes, la pastoral parroquial; el Doctorat en Teologia fet a Barcelona, el va fer un bon teòleg i pastoralista, fruit del Vaticà II, que el va exercir a la seva diòcesi, a Tolosa, i a l'Argentina. I recordo que en els col·loquis i en les reunions preparatòries, per moltes ciutats europees, podíem tenir altes converses sobre pastoral i el futur de les parròquies, amb ell i el P. Borràs, en català. Tota una fruïció enmig d'un devessall d'idiomes, a Malta (2011), Hongria (2013), Lisieux (2015) o Barcelona (2017).

Fill del terròs, estimava la seva ter­ra, que els seus pares i germans cultivaven. Els seus germans, amb qui el passat dissabte, 18 de juliol, vaig compartir en primera fila el funeral, van saber transformar la hisenda en una granja moderna a l'Aveyron; ell, i tota la seva família, eren profundament occitans en el viure i en el parlar. En Bernard ho vivia com una militància, juntament amb una accentuada atenció al món rural, viscut com una forma de compromís per a fer un món més just, més net, més natural. Posava en pràctica, avant la lettre, sempre i arreu, el missatge de l'encíclica del papa Francesc Laudato Si. Un amic comú (P. Michel Pignol) em va explicar que feia quinze dies en Bernard va assistir a una reunió de capellans del Prado, i que, després d'una depressió dins el confinament, «el vaig veure tot canviat, renovat, ple d'iniciatives, amb moltes ganes de viure. I, aquesta bufetada sobtada, de la seva mort, ens ha entristit a tots, ningú se l'esperava».

Descansa en pau, Bernard, amic i mestre. Prega per les nostres par­ròquies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook