16 de juny de 2020
16.06.2020
L'Empordà
Al mig del camí

El somriure de Jarabe de Palo

Pau Donés era un músic que et parlava de la vida i et feia pensar. D'una forma de vida, evidentment, però sempre positiva

15.06.2020 | 19:28
Oriol Puig Bordas, advocat.

Com la majoria, vaig descobrir Jarabe de Palo amb La Flaca. Aquella mulata de l'Havana que tots li hem cantat algun dia o altre. Ens va encisar aquell ritme tranquil i llatí, compassat i sensual, un baix potent amb una guitarra suau, de so molsut i greu i la veu mig ronca, a vegades lineal, d'en Pau Donés.

Aquesta combinació ens va captivar. Va ser aquella època que, com cantava en Serrat, «teníem 15 anys». I ja se sap que en aquella edat, les bandes sonores et marquen molt i, amb els anys, potser idealitzes.

He de confessar que vaig tardar uns quants anys a descobrir que Jarabe de Palo, de fet, era Pau Donés. Possiblement amb el Depende. Per mi, el seu millor disc, amb unes lletres que de tan simples, estaven molt treballades. Cançons com Duerme conmigo, Agua, Realidad o sueño o Te miro y tiemblo són espectaculars.

I vaig anar a alguns concerts. En recordo un –ja no sé quin any– per Sant Jordi al palau de Congressos de Girona i l'últim a l'Acústica de Figueres el 2011 on, tan sols amb dues guitarres acústiques i uns bongos, va fer cantar i vibrar tota la Rambla sencera. No tothom pot aconseguir-ho i, de ben segur, no és fàcil. Però la simpatia d'en Pau Donés atrapava.

És evident que d'ell ens quedarà la seva música, les seves cançons, els seus videoclips –realitzats amb molta cura–, la seva estètica també cuidada i pensada, que et transmetien estats d'ànim: un ànim sempre positiu i juganer, ple de colors. Un artista de cap a peus. Al cap i a la fi, l'art reeixit és el que t'arriba a l'ànima.

Algú pensava que les seves cançons eren massa simples però, escoltant Bonito, se't dibuixava un somriure als llavis i, per un instant, t'alegrava el dia ni que fos per un moment; sonava El lado oscuro i et venien ganes boges de declarar el teu amor per aquella noia; o sense voler, et descobries cantant en veu baixa Depende davant d'una dificultat que quedava en segon terme perquè, al cap i a la fi, «... según como se mire...». Si això no és entrar a dins de l'ànima de cadascú, ja em direu.

Però, a més de tot això, d'en Pau Donés t'enganxaven les entrevistes. Era un músic que et parlava de la vida i et feia pensar. D'una forma de vida, evidentment, però sempre positiva. Un positivisme que portava amb una dignitat i fortalesa que feia feredat quan la maleïda malaltia el va atrapar.

El càncer s'ha emportat en Pau Donés massa aviat. La seva última cançó Eso que tú me das que va publicar fa poquíssimes setmanes, on se'l veia ja amb una fisonomia diferent i maltractat per la malaltia, és tota una declaració d'intencions. Fins al final donant-ho tot i una lliçó de vida.

Ell deixa tot aquest llegat. De música, de lletres, de llibres, de reflexions i de sentiments... «i en la cara dos soles, que sin palabras hablan».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook