16 de juny de 2020
16.06.2020
L'Empordà
PARAL·LEL 46

No és cap consol

«Música i teatre estan de dol: trajectòries i persones diferents però amb elements comuns com valentia, determinació, fortalesa, honestedat personal i professional o la llibertat»

15.06.2020 | 19:28
Alfons Martínez

Engego aquest article amb la notícia sobtada de la mort de l'actriu catalana Rosa Maria Sardà, i encara amb el ressò del traspàs del músic barceloní Pau Donés. Un shock perquè, tot i enganyar-nos sempre, també som conscients que la nostra estada en aquesta vida és temporal, de més o menys durada, però temporal al capdavall. Tot plegat, tan trist com inevitable.

Donés havia estat a Figueres, tant a l'Acústica com a l'Embarraca't; un músic honest, que en els temps que corren és molt, i del qual sempre havia sentit simpatia fins i tot si admetem que aquell gran èxit, La Flaca, el vàrem sentir fins a l'avorriment. Ha demostrat no només honestedat, sinó la joie de vivre, que diuen els francesos, no només envejable sinó que encoratjadora.

I en el cas de Rosa Maria Sardà, el meu record encara va una mica més enllà però també vinculat a Figueres. La primera vegada que vaig anar a un «teatre per a grans», va ser per veure la versió catalana de l'obra Yo me bajo en la próxima, ¿y usted?, amb l'actor Fernando Guillén. Devia ser l'any 1983 i el teatre era el Jardí, ara ho escric de memòria, però guardo aquell primer contacte amb el món teatral i amb la que es pot considerar, i es poden comptar amb els dits, un dels grans noms del teatre català; era La Sardà, com La Garbo, La Hepburn o L'Espert. Ella ha estat una de les veus més creïbles que han donat vida a l'obra i el teatre de Josep Maria de Sagarra i això, ja em perdonaran, no és gens fàcil, perquè cal connectar amb un autor l'obra del qual és complexa i planera, acurada i directa, intel·ligent i propera, punyent i elegant. Recitar Sagarra costa, és copsar els matisos de cada revolt d'un poema exacte o d'un vers satíric fins a punxar.

Música i teatre estan de dol: trajectòries i persones diferents però amb elements comuns com valentia, determinació, fortalesa, honestedat personal i professional –que a voltes porta més d'un mal de cap– o la llibertat. Cert que ens queda l'obra, que podrem sentir i tornar a veure però també, ara i sempre, en aquell racó on ens trobem de tant en tant amb nosaltres mateixos queda una sensació infeliç, potser amarga, perquè com escrivia irònicament el mateix Sagarra sabem que hem de mirar la tragèdia efímera de la nostra vida amb santa resignació. No hi ha més, però tampoc hi ha menys. I no és cap consol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook