Intento escriure un article, lluny de la situació actual, i realment és molt complicat. La meva ment torna indefectiblement cap al moment que ens envolta, però el meu cap vol que avui s'allunyi i s'endinsi en èpoques passades.

Ressegueixo els meus darrers anys, i recordo que per aquestes dates tot just hauria acabat de celebrar les fires i festes de la Santa Creu, i hauria començat l'operació biquini. Per què els figuerencs i figuerenques a la que s'acosta el bon temps i el mes de juny, ja ens preparem per gaudir de la mar d'amunt? Viure a l'Empordà, territori de déus, permet triar i remenar entre una multitud de paratges inigualables. I el més interessant de tot, és que cadascú té el seu preferit, en què sovint, any darrere any, trobes la mateixa gent. I per descomptat els que no són de Mar, poden refugiar-se muntanya amunt, cap a les Salines, o Albanyà, a la cerca de les gorgues més íntimes i fredes.

L'Empordà és la terra més bonica que hi ha, i en dono fe, un territori que conec des de ben petit, estiuejant a Roses, amb una infància de Verano Azul gaudint de la Mediterrània, dels esports nàutics i d'una de les badies més maques del món. Recordo com amb el gran mestre d'exploradors, l'Esteve Palou, pujàvem les muntanyes a la cerca de coves, dòlmens i camins que es perdien entre bardisses. Fer a peu el camí de ronda de Roses a Cadaqués, dormir en una barraca de pescadors o a la platja en temps de bonança, refugiar-te en una cova a mitja muntanya del Pení envoltat d'amics, quan t'empaitava la tempesta, constitueixen sens dubte un ventall de records inesborrables. El territori empordanès és ric en patrimoni, en paisatge, té una gastronomia única, combina el mar i la muntanya, i, a més, la seva gent és especial, està tocada per la tramuntana, cosa que li confereix un caràcter únic i inigualable. Som terra de genis, de sirenes i pastors, som l'Empordà amb una història mil·lenària.

I si vaig més enrere, us parlaré de la meva Girona natal, una ciutat estimada, en què vaig passar la meva infància i els meus primers anys d'universitat. Per aquella època amb els meus amics anàvem a passejar pel barri vell, pel call jueu, ens trobàvem a l'Isaac el Cec, un lloc màgic, on fèiem llargues tertúlies, en què sens dubte sortien tota mena de cabòries, projectes, i també noies, cotxes i futbol. Divina joventut, en un lloc amb molta història. Sempre vaig treballar i estudiar, compaginant els dos mons, en l'extint Banco Popular Español, exportacions i divises, amb el tèlex i el telèfon, i els canvis entre un munt de monedes diferents, encara no existia l'euro. I a les tardes cap a l'Uni, a l'antic seminari al barri vell amb en Rabasseda (el coco d'empresarials). Els records són com el vi, amb el temps milloren.