Joan Maragall digué que l'Empordà era el palau del vent. No us han dit mai que els empordanesos estem tocats de la tramuntana?... L'any 1622, a la diada de Sant Vicenç, s'enfonsà per la folla tramuntanada una barca que venia de Cotlliure a la festa major de Llançà amb una trentena de joves, tots moriren ofegats. El 1877, faltant pocs dies per la inauguració de la línia del tren cap a França, una fortíssima ventada del nord arrencà la via al pont de Colera. El 7 de febrer de 2002, volà part del teulat de Sant Pere de Roda i a Portbou el vent assolí una velocitat de 180 km/h.

El nom de la tramuntana procedeix del llatí transmontanus, que vol dir d'enllà de les muntanyes. I així és, en efecte. Aquest vent traspassa els Pirineus i arriba arrauxat fins a nosaltres, pacients empordanesos. Joan Guillamet, antic professor meu, va escriure sobre aquest tema: «La principal característica de la tramuntana és la seva impetuositat, que va a ratxes, i d'això en tenim sort. Són més de cent quilòmetres per hora, però que duren un parell de segons i llavors baixa i, al cap de poc, torna a bufar fort. Per sort, és un vent sec. Quan hi ha massa humitat, en aquest país, la gent demana la tramuntana que vingui a assecar els camps».

Fages de Climent així deia en la seva Oració al Crist de la Tramuntana: «Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat». Carles Pi i Sunyer, a Una interpretació de l'Empordà: «La tramuntana, venint del nord, no solament arriba per l'ull de bou del Portús; valenta i arriscada com és, salta també per damunt de la serralada. I és tanta l'embranzida que porta que, un cop a la plana, hi passa xisclant, en una fugida boja de ratxes que s'empaiten. S'ho fan a veure quina corre més». I Montserrat Vayreda, a L'Empordà màgic: «La tramuntana mítica, la folla dels set caps, ho arrasa tot, ho picola sense compassió. Sacseja els fruiters, espolsa les espigues, migrola els ceps, malmet les collites, eixuga els terraprims, fa voleiar teules i caure xemeneies».

M'agrada la tramuntaneta suau, lleugera. No, en canvi, aquella que es deia abans, com una maledicció: Tramuntana forta i freda i sense sol!... S'atribuí temps ha a aquest vent el fet nefast de fomentar els suïcidis. I ara, una dada històrica: el rei espanyol Felip V es casà a Figueres perquè la núvia, Maria Lluïsa de Savoia, fou obligada per la tramuntana a desembarcar a la costa francesa i no a Barcelona. En temps de fortes pluges, amb inundacions a la plana, els empordanesos anaven en processó a la Mare de Déu de Requesens per demanar l'arribada de la tramuntana. Salvador Dalí, genial i entramuntanat com ell sol, pintà un quadre amb el títol d' El Crist de la Tramuntana.

Recordo grans tramuntanades, que voltaven pels carrers udolant un cop i un altre. Vent mancat de moralitat, ben cert, que aixecava les faldilles a les noies boniques, quan anaven passejant. Ja ho deia Joaquim Ruyra: «Tires vells / a capgirells / i llurs capes caragoles / i al jovent / alces rient / els faldons i camisoles»... Al Port del meu Llançà, quan jo tenia sis anys i acabava d'arribar al poble, si la sentia udolar, m'encongia de por. I a la nit, emparada en la foscor, la tramuntana era com una música salvatge, que em feia desitjar que el matí fos ben lluny encara.