17 de març de 2020
17.03.2020

«Solitud»

«Rellegint la novel·la he trobat mots i expressions d'abans, quasi oblidades, com: per si decanses, a canvi de per si de cas; vei per vell; o bagular per cridar»

16.03.2020 | 20:22
L'escriptora escalenca Caterina Albert.

Cent quinze anys fa ja de la primera publicació d'aquesta novel·la, que recentment s'ha portat al teatre. L'autora fou Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert i Paradís, nada i morta a l'Escala (1869-1966). Entre les seves obres més reconegudes, a més de la ja esmentada, figuren El cant dels mesos, Drames rurals, Ombrívoles, Jubileu, Caires vius, Marines i Contrallums.

Tot rellegint Solitud hi he trobat mots i expressions d'abans, quasi oblidades ja en el parlar d'avui dia, com per si decanses a canvi de per si de cas; vei per vell; tortres per tórtores; bagular per cridar; nyirvis en lloc de nervis; senderi per seny, el griso pel fred; alo-alo o a poc a poc; passar ben llatí per anar de pressa; frisar per impacientar-se, atalaiar per guaitar, trobar barrat en comptes de trobar tancat; s'aixecà a cap hora en lloc d'aviat; costà Déu i ajuda, quan es parla d'una cosa molt costosa; també, a Maria!, que es cridava en picar a una porta... Tot això ho havia sentit en la meva infantesa i ja no s'escolta pels carrers per bé que paris l'orella. Altrament en aquest text hi trobem mots alterats, amb formes antigues. Per exemple, donques per doncs, níguls per núvols, avai en comptes d'avall, pusqueu per pugueu... Recordem que la solitud, títol de la novel·la, és una sensació depriment que de vegades sentim quan ens quedem sols i abandonats de tothom.

És aquesta una obra seguidora del modernisme, i destaca com a protagonistes Mila i les muntanyes que l'envolten. Ella se sent insatisfeta amb la relació matrimonial amb un home gandul, en Matias, una veritable creu que ha de suportar, i al final la Mila no té altra sortida que fugir de la seva terra, emigrant cap a llocs llunyans. Així ho explica l'autora: «Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada. Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí». Altres personatges destacats de l'obra són el pastor, amb les seves rondalles: «Era un savi el pastor... Semblava que Floridallba li hagués fet el do que prometia al penitent que no havia conegut mai dona nada». I el noi, en Baldiret, el seu ajudant. Dies i dies de tramuntana. Per Sant Ponç, enmig del xivarri de la festa, cantaven quatre caps calents, en veure un capellà: «Un fraile y una monja / dormían juntos»...

Aquesta obra ha estat qualificada per alguns crítics com a poema en prosa. I certament pot ser-ho. També es digué d'ella que era el cim més alt de la literatura catalana fins llavors, quan es va publicar. Tot són opinions, ja veieu... Hauríem de cercar molt, però, per trobar en el nostre Empordà una dona com Víctor Català, narradora inspirada, de forta empenta dramàtica, en un temps en què les dones no comptaven per a la creació literària i altres feines que requereixen intel·ligència. D'aquí que encobrís el seu nom amb un pseudònim masculí. He tornat a llegir la seva novel·la magna i he sentit de nou aquella frisança que ens envolta davant les velles històries empordaneses.

Per les contrades d'aquesta comarca nostra, l'Empordà, havia de sortir una dona així. A l'Escala visqué, vora la plana i el mar. Llegim la seva prosa: «Els primers dies de maig foren una meravella; tota la muntanya, embaumada de flaires, resplendent de clarors, plena de cantòries d'aucells, havia perdut son aspecte feréstec i semblava retornar a sa jovenesa, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa. Cada dia, en llevar-se, la Mila descobria un nou embelliment, no percebut el dia abans».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook