11 de febrer de 2020
11.02.2020
Des de l'Empordanet

Desobediència civil

«Aquesta forma de lluita, disruptiva i no violenta, és conscient de la necessitat de treballar amb altres models d'organització per institucionalitzar els avenços»

10.02.2020 | 19:54
Mn. Josep Taberner

Estic llegint, amb molta fruïció, un llibre de Mark i Paul Engler (Edicions Saldomar, Barcelona, 2019) titulat Manual de desobediència civil, un llibre que es presenta com "les claus de la revolta no-violenta que està transformant el segle XXI".

Des de Gandhi i Martin Luther King, passant per molts altres, aquest model de lluita no violenta i d'organització comunitària, amb generacions de partidaris del canvi social des del pacifisme, han treballat per registrar i perfeccionar aquests conceptes.

Saul Alinsky afirmava que «la revolució no té normes, igual que no hi ha normes per a l'amor, ni per a la felicitat, però (...) hi ha uns conceptes clau d'acció en la política humana que funcionen sempre, independentment del lloc o del moment. Saber-los és bàsic per aconseguir un atac pragmàtic contra el sistema».

L'organització de grups basats en l'impacte aprofita les eines de la resistència civil per provocar, amplificar i aprofitar les protestes massives de manera conscient. Destaca la importància de les organitzacions híbrides, com ara Otpor (a Sèrbia, des de 1997 fins a la caiguda de Milosevic) o la lluita pels drets civils de Martin Luther King i la SCLC, capaces de teixir xarxes descentralitzades per mantenir mobilitzacions de protesta a través de diverses onades d'activitat.

Aquesta forma de lluita no violenta proposa fer atenció a les propietats simbòliques de les campanyes, i demostra que a vegades poden ser tan importants com les reivindicacions instrumentals.

Utilitza la disrupció, el sacrifici i l'escalada per acumular tensió i posar el focus d'atenció en problemes que sovint han passat per alt. Les autoritats angleses a l'Índia es burlaven de la campanya que Gandhi va iniciar el 5 d'abril de 1930, la Marxa de la Sal; però la Història la recorda com un dels episodis de resistència més importants del segle XX, i com una acció que va clavar un revés decisiu a l'imperialisme.

També aspira, en el seu moment àlgid, a crear moments de remolí, on els esclats de l'acció descentralitzada van molt més enllà dels límits institucionals de qualsevol organització. Busca polaritzar l'opinió pública i s'arrisca a crear controvèrsia amb protestes atrevides, però manté una disciplina no-violenta per garantir que no s'esfondri l'ampli suport a la seva causa.

Quan el març de 1999, l'OTAN va bombardejar Sèrbia durant setanta-vuit dies, com a represàlia per la guerra de Milosevic a Kosovo, els organitzadors d'Otpor es van oposar al bombardeig del seu país, perquè veien que els bombardejos unien la població per donar suport al règim.

Aquesta forma de lluita, disruptiva i no violenta, és conscient de la necessitat que té de treballar amb altres models d'organització per institucionalitzar els avenços i potenciar comunitats alternatives que puguin mantenir la resistència a llarg termini.

La disrupció i l'estratègia fan que els que lluiten pacíficament en aquesta causa, sigui on sigui, fan l'aprenentatge de la paciència i de la perseverança. I fins i tot s'ha demostrat que, agents diversos, amb estratègies diverses, si no actuen com a rivals, poden multiplicar els efectes de la confrontació contra el sistema i l' statu quo.

El llibre no parla del conflicte català, però en una entrevista a Paul Engler ( El Temps 1855, de 31 de desembre de 2019) a la pregunta: Què en pensa vostè, de les estratègies que està utilitzant el moviment independentista català?, respon: «Em sembla que han d'anar amb compte. Hi ha moltes accions amb sacrifici, com els presos polítics, que són increïblement populars. Hi ha molta gent contra la repressió de l'Estat espanyol i defensant la llibertat d'expressió i el referèndum. Les tàctiques de desobediència civil tenen finestres que les poden convertir en violència, que no és gens popular. Crec que és un repte pel moviment. El moviment crec que ha d'intentar crear una cultura no-violenta més gran. L'Estat vol que hi hagi una escalada violenta. Veig la gent tenint aquest debat sobre què és estratègic i què no ho és».

El llibre acaba les seves conclusions (pàg. 434) amb aquesta reflexió: «Els que la practiquen ens diuen que els esclats de disrupció generalitzada, tot i que sovint no s'acaben d'entendre, no són un error ni passen per casualitat, sinó que són forces que es poden orientar a través d'un esforç conscient i acurat. De fet, si la creixent legió d'aquests seguidors té raó, poques forces tindran un paper tan important a l'hora de definir com serà la vida pública en els pròxims anys».

Un llibre per a llegir i per a reflexionar, que com diu Noemí Klein, és: «Absorbent, ambiciós, indispensable. Un autèntic regal per als moviments socials d'arreu del món».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook