22 de octubre de 2019
22.10.2019

«Teníem tanta por que només podíem córrer»

Article en primera persona sobre la seva experiència en les mobilitzacions de la setmana passada

22.10.2019 | 18:52
Berta Puig

Ràbia. Indignació. Tristesa. Dolor. Són molts els sentiments que et passen per dins quan et diuen que entraran a presó els polítics escollits democràticament. Sempre recordaré quan es va treure la sentència. Era més aviat del que em pensava, i no em va sorprendre. Després de l'1-O poques coses em sorprenen d'aquest estat opressor. Però em vaig enrabiar. Agafo el mòbil i pregunto: on s'ha d'anar? Vull moure'm però no sé a on. Tothom està com jo. Anem a Girona. Ningú sap ben bé on cal anar, però quan arribes els crits t'ho fan saber. Tsunami Democràtic ha convocat a l'aeroport, i penses: de veritat? I pensar que vaig arribar a dubtar del poble català! M'equivocava. El cor se t'omple d'orgull, i la frase de «sols el poble salva el poble» pren sentit. Era inviable anar a Barcelona pel col·lapse. Quedem-nos a Girona i lluitem des d'aquí.

Dimarts ens despertem aviat, i anem a la capital, que els estan reprimint! Gent de totes les edats es mobilitzava i lluitava pels seus drets i els de tothom. Cap a les nou decidim marxar cap a l'Empordà. Érem a Passeig de Gràcia amb Mallorca, molt estrets. En anar baixant veiem gent gran i amb cadires de rodes. També famílies menjant entrepans. Posaven espelmes i xerraven. L'ambient era perfecte. Arribant a Passeig de Gràcia amb Aragó és quan van aparèixer 12 furgons de la PN. En qüestió de segons, van acorralar tots els manifestants i van començar a carregar i a disparar contra ells. Trets, crits i plors. Els hotels i la gent que vivia al passeig obria els vestíbuls de casa seva i centenars de persones hi entraven. Estàvem darrere la policia però disparaven en totes direccions. Passava gent plena de sang i tothom plorava. Tothom et preguntava si estaves bé. Insults, molts insults. No era just.

Fa quasi una setmana d'això i encara no puc descriure aquell moment. Em vaig bloquejar. No entenia què passava. Estaven apallissant el poble. Es van començar a fer focs al nostre voltant. Eren necessaris. Darrere d'ells et senties una mica segur. Volíem marxar. Mirem a baix. Pujaven més furgons. Teníem tanta por que només podíem córrer.

El camí de tornada va ser silenciós. Un dels moments més confusos, dolorosos i tristos de les nostres vides.

Des d'aquell dia m'he mobilitzat sempre que he pogut. Amunt i avall. Molt cansada però amb molta força. La revolució acaba de començar, i ens necessitem a tots i a totes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook