Aquest dimarts 20 de desembre, a partir de les 21.55, 'Sense ficció' estrena “La Sénia, el paradís perdut”, un retrat de la crisi econòmica viscuda als últims anys agafant com exemple el microcosmos particular d'aquesta població del Montsià. El documental, una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de The End Produccions Audiovisuals, està dirigit per Xavier Llopart.
La Sénia, un municipi de prop de 6.000 habitants, que fa 10 anys era “la Meca del moble” viu avui amb virulència les conseqüències del tancament de bona part de les seves empreses i botigues: l'atur ha arribat al 37% de la població. Amagat en un racó del Montsià, el poble va ser fins a l'any 2007 el clúster més important del moble domèstic de Catalunya i d'Espanya. Donava feina directa a 1.800 persones i facturava més de 200.000 d'euros a l'any.
Durant els anys de bonança econòmica (1998-2007), al poble hi havia 30 empreses que es dedicaven a produir mobles. L'empresa més gran era Antaix, amb una plantilla de 500 treballadors, que va arribar a facturar 60 milions d'euros. Avui està tancada. Un dels seus socis, Roberto Martí, ha tornat a obrir, quatre anys després de tancar, les portes de la seva empresa per explicar-nos “que dolorós que és caure a l'infern”.
A banda de les empreses, hi havia 41 botigues que venien mobles a clients particulars. Botigues que eren, en realitat, naus industrials d'entre 1.000 i 3.000 metres quadrats. Avui en queden només 14 d'obertes. Toni Estallé fa anys que remena per no tancar l'única botiga oberta que li queda: “Vaig arribar a tenir cinc botigues. Hi ha nits fosques”.
Altres empresaris de la Sénia ho han perdut tot. José Alberto Cid va veure com els bancs es quedaven les seves naus, les seves finques i la casa on vivia. En els moments més difícils, ha anat a Càritas a demanar ajuda: “No s'ha de tenir vergonya ni per fer negocis ni per anar a Càritas”.
“La Sénia, el paradís perdut” és un documental coral en què empresaris, botiguers i treballadors expliquen sense embuts i fent autocrítica com era la seva vida abans de la crisis i com és ara. L'empresari Manel Vinyals assegura que “aquest documental el feu perquè la Sénia ha caigut de molt alt. Si en teníem 100, ara en tenim 20”. Maria José Santiago, que treballa actualment en un supermercat, viu la crisi amb valentia. Abans arribava a final de mes perfectament bé; ara, amb la crisi, “a mi no m'han caigut els anells per anar a netejar cases”.
El protagonistes del documental són persones que estimen el seu poble, que han viscut o viuen prop de l'infern sense perdre l'esperança.
“Dorotea de Chopitea, una senyora de Barcelona”
Després de “La Sénia, el paradís perdut”, la sessió doble de 'Sense ficció' continuarà amb l'estrena de “Dorotea de Chopitea, una senyora de Barcelona”. Aquest documental, que s'estrena l'any del segon centenari del naixement de la “Mare dels pobres”, impulsora de l'obra social més important del segle XIX a Barcelona, és una producció de Media 3.14, amb la col·laboració de l'Obra Social “la Caixa”, i dirigida per Jordi Dorca.
El 2016 s'ha complert el segon centenari del naixement de Dorotea de Chopitea (1816-1891), que va tirar endavant un projecte d'acció social per lluitar contra la misèria de les persones més vulnerables de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX, al qual va dedicar tota la seva fortuna personal i que és considerat l'obra social més important de la seva època.
En el documental, presentat per la periodista Agnès Marquès, hi intervenen els periodistes Enric Calpena i Lluís Permanyer; els historiadors Dani Cortijo, Mercè Tatjer, Roser Nicolau i Carles Sudrià; els sacerdots José Arlegui i Nicolás Echave, i l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, per explicar diferents vessants de la personalitat i l'obra de Dorotea de Chopitea.
Chopitea, nascuda a Santiago de Xile el 4 de juny de 1816 en una família aristòcrata d'origen basc, tenia una visió social molt moderna per a la seva època. Va crear una extensa xarxa de caràcter catòlic de suport als més desfavorits per la revolució industrial que vivia la ciutat, que va triplicar la població en pocs anys: hospitals, alguns d'ells infantils, col·legis, tallers professionals per ensenyar un ofici als joves i “sales d'asil”, considerades les primeres guarderies de l'Estat, on les mares treballadores podien deixar-hi els fills petits.
L'anomenada “Mare dels pobres”, amb una visió moderna de l'obra social, volia que els desafavorits disposessin d'eines per guanyar-se la vida diferents de l'almoina. Més enllà de la profunda religiositat que la va guiar, l'acció de Chopitea es caracteritza per l'eficàcia gestora i per la utilitat pràctica dels equipaments que va fundar. El seu caràcter pioner marca el camí de les obres socials posteriors.
Va arribar a Barcelona amb tres anys i als setze es va casar amb Josep Maria Serra, català nascut també a Xile i que seria un dels fundadors del Banc de Barcelona. Mare de sis filles, les bullangues i la crema de convents de 1835 la van convèncer de la necessitat de treballar en favor dels marginats i dedicar els seus diners a l'educació dels fills de la incipient classe obrera. Una de les seves frases més conegudes és: “Si no pensem de reformar la joventut obrera, no podem esperar res d'aquesta societat”.
