Empuriabrava és una de les marines residencials més grans d’Europa, un racó de món amb canals navegables que l’han portat a ser coneguda com la Venècia catalana. Però el front marítim de Castelló d’Empúries no sempre ha presentat aquesta imatge.
La major part de la superfície ocupada per Empuriabrava s’integrava en el paratge castelloní anomenat «zona dels cortals», a la banda de llevant del terme, un indret amb presència d’espais de maresmes residuals i alguna clapa d’hàbitat dispers. Eren cases aïllades que, de Roses a l’Escala, sumaven una seixantena amb dedicació ramadera.
En plena dècada dels 60, es vivia l’eufòria del turisme, però Castelló d’Empúries es preservava com a terra agrícola i ramadera. No per molt temps perquè l’expansió urbanística al litoral seria contundent. Com explica Marisa Roig, arxivera municipal de Castelló, en un article publicat el 2017 en els Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, «es va afavorir tota mena de mecanismes especulatius, revaloritzacions de terrenys, tràmits burocràtics simplificats per la construcció d’urbanitzacions sense planificació, amb dèficits importants i sense els serveis bàsics».
A Castelló, el procés va ser més lent perquè el nucli era molt lluny de la platja i també perquè era eminentment agrícola. «La propietat de la terra estava concentrada en poques mans i qualsevol intent per construir en zona d’aiguamolls amb cotes baixes era complicat i requeria fortes inversions».
La primera iniciativa va sorgir l’any 1964 de mans de l’empresari Miquel Arpa Batlle qui, en nom de la societat Eurobrava SA, va presentar un avantprojecte sol·licitant permís per a construir una urbanització dins el terme municipal amb altres socis gironins. Les obres van arrancar el 1965 i la seva legalització, dos anys més tard. «La urbanització ocuparia 400 hectàrees de terreny de conreu i pastures, que es repartien entre cinc grans explotacions agroramaderes». Aleshores ja es plantejava una urbanització singular, amb canals navegables, port interior, camp de golf, pista d’aterratge d’helicòpters i avionetes i grans avingudes vorejades d’arbres. Inicialment, diu Roig, s’havia d’anomenar Eurobrava de la Muga, però va quedar en Ampuriabrava.
La lentitud en l’aprovació del projecte va fer que els treballs s’engeguessin sense permisos un 15 de març de 1965. Va ser l’inici de molts conflictes, queixes i desconfiances perquè el projecte inicial anava variant sense l’existència d’un Pla general d’ordenació del municipi. Això, sumat a les pressions de l’empresa per executar les obres i les queixes de l’Ajuntament va precipitar la destitució de l’alcalde, Pere Coderch. Era el 1966. El substituí Joan Casadevall i, un mes després, s’aprovà el Pla parcial. Com comenta Roig en el seu article, les obres s’havien previst en dues fases. La construcció dels canals va ser una obra d’enginyeria complexa dirigida per Lluís Gorgorió amb l’ajuda d’una brigada de picapedrers gallecs. També destaca la construcció de la bocana del port, formada per tres dics, pel qual es va utilitzar 150.000 tones de pedra en blocs de 2 a 5 tones. El 1972 es construí el Club Nàutic, un edifici amb forma de vaixell i amb una gran torre que s’ha convertit en el més emblemàtic d’Empuriabrava.
La configuració urbana s’originà entorn tres avingudes i la xarxa es completava amb un conjunt de vials secundaris que donaven accés a les parcel·les interiors. Francesc Compte va fer el replanteig de vials i canals i va agrupar els carrers en sectors. Empuriabrava es va desenvolupar bàsicament amb habitatges unifamiliars aïllats tipus xalet. D’entrada eren parcel·les de 1.000m2 , però l’especulació va fer dividir-les. El 1968 es concentrà el teixit comercial a l’avinguda Fages de Climent.
La promoció es va fer per tot Europa. S’organitzaven tota mena d’actes i, fins i tot, vols xàrter per dur compradors. El ritme de creixement i construcció d'Empuriabrava fou trepidant: el 1970 ja hi havia 974 habitatges. El 1974 la promotora va cedir la gestió de la primera fase a l’Ajuntament cosa que suposà un gran repte. Empuriabrava va continuar expandint-se fins que un seguit de campanyes de defensa del territori va aturar les obres. El 1983, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei de Protecció dels Aiguamolls de l’Empordà.
Les obres
Un 15 de març de 1965 es van iniciar els treballs d’urbanització del que es convertiria en l’actual Empuriabrava. El repte era descomunal perquè es volia construir en zona d’aiguamolls amb cotes baixes. En la signatura de la constitució de la Societat Eurobrava SA van estar presents Fernando Vilallonga, la dona del propietari de Gallina Blanca, Lluís Carulla, que està signant, i Miquel Arpa. (AMCE, fons Miquel Arpa, reg 9208)
Per saber-ne més
- Turisme: castelloempuriabrava.com
- Telèfon i WhatsApp: 972 450 802
