És l´hora de les flors. I dels badocs. No pas de la persona que bada, mirant coses que li distreuen l´atenció -que també podia ser un voyeur o un mirón-, sinó de la delicada flor de carbassera o carbassó.
El nom de badoc, per definir aquesta flor groga, en forma de campana i comestible, és vigent en moltes comarques, de les de Girona a les del nord de València, passant pel Matarranya.
Actualment, diversos xefs italians, bascos, catalans, l´han incorporada, com a guarnició o com a entrant, en la seva oferta, normalment farcida. El farciment pot ser de carn, de formatge, d´anxoves, de verdures, de peix... Aquest bell receptacle floral permet, en efecte, totes les fantasies.
Però heus aquí que, com s´escau sovint, la cuina moderna, en realitat, no inventa res. La flor de carbassera, en efecte, forma part de les menges tradicionals d´alguns països: Itàlia, Occitània, Grècia... I Catalunya. Quan n´era el temps -permeteu-me un record d´infància-, la meva àvia sortia a l´hort, i recollia les precioses flors encara amb la rosada matinal, mirant que fossin «femelles» (que no donarien els apreciats carbassons, a diferència de les flors «mascles»). Les passava per una pasta lleugera i les fregia, resultant una mena de crespells deliciosament lleugers. També feia truita de badocs o, simplement, els fregia. Això era habitual a comarques tan allunyades com el Pla de l´Estany, el Maestrat o els Ports de Morella i la Franja. A Calaceit (Matarranya, oficialment província de Terol, Aragó), les padrines continuen anomenant amb el sonor nom català de «badocs» les flors de carbassera, que fregeixen i que, fins i tot, posen a la cassolada o paella de l´horta (una mena de cassola de tros que pot incloure fesols o bajoques, patates, bledes, xai i, fins i tot cargols). A la regió del Piemont, a Itàlia, a les cases i als restaurants preparen el Caponèt (sonor nom piemontès) o, el que és el mateix, unes Fiori di zucca ripieni, amb carn picada, formatge i perfum d´alfàbrega. Aquestes flors de carbassera, a Itàlia o a Provença, també es farceixen amb mozzarella i anxoves, o verdures, i resulten igualment delicioses.
Però el repertori de flors comestibles no s´acaba amb els badocs. Els nens de pagès, antigament, menjaven «pa i peixet», que no eren més que flors de borratja o borraina -unes boniques flors blaves que s´adiuen molt bé amb els còctels-. També tradicionals, per a bunyols, són les flors de saüc.
I la flor de les flors, la rosa. Mestre Robert, «el millor cuiner del món» del seu temps (segle XV), ens proposa un dolç deliciós: una pa de figues amb pètals de rosa, emmotllat en una «búrnia» o cassola vidrada. La recepta, continguda en el seu Libre del coch, és perfectament explicada i factible. Les roses, altrament, perfumen la cuina àrab, magribina i oriental, com a espècia o en forma de destil.lat (aigua de roses, molt usada en la nostra cuina clàssica, fins i tot en plats salats com els ous) o en forma de dolcíssima confitura o gelea. I naturalment, de Grècia a Menorca, poden ser la base de rars licors.
Licors, dolços, tes, condiments, còctels però també plats salats com amanides, sopes o ous del Japó i Xina a Occident, poden incloure un repertori prou ample de flors: crisantem, gladiol, flor de iuca, càlendula, bujac, malva, pensament, gerani, llessamí,flor de taronger ( se´n fan paparajotes o crespells), espígol, flor de trèvol, violeta, caputxina...Un jardí, florit i acolorit, al plat
De badocs no se´n troben sempre, si bé ara hi ha hivernacles, a Perpinyà i a Canes, que en serveixen fora de temporada. Igualment ara es troben cultivades diverses flors per a usos culinaris. Pensaments, romaní, farigola, calèndula... Fa temps que alguns cuiners -a Regencós hi la la pionera, Iolanda Bustos-, s´han interessat per aquest tema i, per tant, les flors ja solen ser presents en la cuina d´autor.
