Agullana és un poble que sorprèn per la vida cultural intensa que fa emergir i que amaga un fort poder d’atracció. La darrera demostració és l’exposició col·lectiva, comissariada per Enric Tubert, inaugurada a la sala d’actes de l’Ajuntament. La mostra presenta com aquest paisatge ha seduït, al llarg dels anys, a molts creadors que n’han volgut deixar empremta. Són més d’una seixantena els pintors i dibuixants que Tubert ha «detectat» i més de dues-centes obres conservades per particulars. No totes s’exposen –no hi ha suficient espai– però sí que totes es projecten a l’acte de presentació del catàleg aquest divendres, a dos quarts de vuit del vespre, a la sala polivalent.

Enric Tubert va iniciar aquest projecte per la curiositat que li despertava el fet que Agullana hagués estat font d’inspiració d’uns quants artistes. Estirant el fil, però, es va adonar que allò era «un projecte suficientment gran per fer-ne una acció tangible». Tubert ha anat teixint una «xarxa de complicitats» per gestar una exposició molt interessant i oberta amb peces que es remunten als anys trenta. Que Agullana hagi esdevingut objecte d’interès per als artistes és, comenta Tubert, perquè alguns d’ells hi han residit o han tingut casa. Entre aquests, Joaquim Bech de Careda, que hi va néixer, i que sempre col·laborava amb accions populars aportant obres seves. Tubert també destaca Moreno Jiménez, que va tenir-hi casa i durant uns anys va ser-hi molt, i Claude Lambert que hi va viure un quart de segle i que «tenia una mirada molt rica sobre Agullana, perquè a vegades era un dibuixant realista absolutament exquisit i al costat et feia una mirada surrealista delirant, tot depenia del moment i de l’acció que estigués fent». Tubert també rescata l’obra de l’artista sud-africà Robert Eduard Imman. Hi va viure pocs mesos, als anys vuitanta, però va produir obra «extraordinària» inspirada en Agullana.

El comissari remarca com la presència d’alguns crítics d’art –Joan Gich o Pep Vallès– va fer que molts artistes reconeguts, que exposaven a galeries de Barcelona, retratessin els paisatges d’Agullana. «No era freqüent que pintessin aquesta zona, però curiosament tenen peces d’aquí», matisa. A vegades, algunes obres van ser ofertes als mateixos crítics.

La mostra es presenta per àmbits, és a dir, està dividida per espais que els artistes coincidiren a immortalitzar com la plaça Major, la font d’Avall, els masos, entre altres. Hi ha obres que, fins i tot, tenen un caràcter documental testimoniant elements ara desapareguts. Tubert reflexiona com, en un inici, els fotògrafs observaven els pintors per fer la seva feina i com, més tard, aquesta dinàmica es va capgirar, cosa que es constata en les obres. El comissari incideix en la poca presència de dones, quelcom que també l’ha sorprès a ell mateix. «És puntual i quasi anecdòtica», diu. Hi ha alguns exemples remarcables, fins i tot de joves promeses, però els homes guanyen per majoria. La mostra també inclou unes vitrines amb llibres, programes de festes, cartells amb obra impresa.

Enric Tubert ha mantingut un nivell acadèmic rigorós en la recerca, que queda plasmat en el catàleg, però ha optat per fer una proposta expositiva molt oberta per aconseguir, primer, que els propietaris de les peces, que molt sovint passen ja desapercebudes després d’anys de restar penjades en el mateix lloc, tornin a donar-li el valor que tenen i, a més, per generar sinergies entre els veïns, quelcom que s’ha aconseguit amb escreix.