La caldereta de llagosta és un famosíssim plat menorquí, que diversos restaurants de Fornells preparen, i que també s´elabora, amb més o menys fortuna, fora de Menorca. Com molts plats de pescadors -és el cas del Suquet, a la Costa Brava-, no apareix al receptaris antics, i en els actuals, es troba desnaturalitzat.
El nom del plat al.ludeix al recipient, si bé s´elabora en una cassola de terrissa, dita tià a Menorca (com a Provença, tian, i a Còrsega, tianu). A Menorca, la Caldera de peix és una mena de sopa de peix fet tot en cru, com l´Olla de peix de la Costa Brava i el suquet dit «a la marinesca». La recepta originària, de barca, es feia posant a la caldera tots els ingredients en cru, sense fer sofregit. Si es mesura bé la quantitat de l´aigua, resulta també un plat excel.lent.
A Dalí li encantava la llagosta, que feia servir sovint com a motiu iconogràfic. Les llagostes de Cadaqués, quan ell hi va anar a viure, eren famoses, i sovint en podia disposar. Ell mateix em va parlar de l´«escudella de llagosta», nom que donava a aquesta exquisida sopa, que incloc al llibre Dalícies. A taula amb Salvador Dalí. Encara avui, quan n´és temporada -fins a l´estiu-, el Cap de Creus ens regala amb algunes de les millors llagostes del món.
Una altra recepta famosa és la llagosta a l´americana -dita també a l´armoricana-, de Bretanya. Veient els seus ingredients -es parteix d´un sofregit de ceba i tomàquet- ja veiem que aquesta recepta no pot ser ni americana, ni bretona ni molt menys francesa, ja que en aquestes cuines no hi existeix res semblant al sofregit i la llagosta se sol bullir.
Com que els italians tenen menys manies, i partint potser de la fama de les llagostes de l´Alguer, a Sardenya, d´aquesta recepta en diuen llagosta a la catalana (aragosta alla catalana), i és força corrent als restaurants italians de qualitat (trattorie i osterie). Els diccionaris italians la defineixen com una «llagosta cuinada a Sardenya tradicionalment al Ferragosto (pel mes d´agost), amb tomàquet, pebrot, all, ceba julivert, brandi i uns brins de safrà». És una recepta exquisida i sumptuosa -jo diria que de les millors del món-, que té la seva rèplica a la Catalunya Nord en un plat d´elaboració similar que es diu civet de llagosta o llagostada, o en el suquet de llagosta (o llamàntol) de la Costa Brava i el Maresme (que pot incloure patates).
De totes maneres, si voleu elaboracions més senzilles, sempre teniu l´opció de la brasa, tal com ho feien els pescadors i com recomanava Josep Pla. Els pescadors de la Costa Brava també la fan trossejada i fregida, i a Cadaqués al forn i servida amb una vinagreta.
Els anglosaxons solen tirar del bullit. Al film Dr. No, de l´agent 007 de sa Majestat, Sean Connery -malgrat tot, un convençut independentista escocès, per tant, molt estimat pels catalans- amb l´exhuberant Ursula Andress, hi apareix una escena a bord d´un vaixell on pesquen unes llagostes, que tiren tot seguit a l´olla. L´escena va ser rodada en una zona on n´hi ha d´abundants, a prop de les costes de Sant Mary, Jamaica. En honor seu a Orocabesa, la principal ciutat, s´hi ha construït el complex de luxe James Bond Beach Club, que és una passada de qualitat turística, ple de restaurants on s´hi pot menjar llagosta.
De totes maneres, les llagostes del Carib, així com les africanes, que solen ser les que fem servir ara, tenen un gust menys intens que les de Menorca, l´Alguer o el Cap de Creus. A més, l´autèntica llagosta salvatge, per descomptat, és millor que la de viver.
