29 de abril de 2020
29.04.2020
L'Empordà
GARSA

La garsa, ocell amb fama de lladregot

Un animal molt sociable, amb els seus i amb els humans. Fàcil de reconèixer i habitual en pobles i parcs de les ciutats

29.04.2020 | 18:46
Garsa sobre la teulada de l'església de Sant Pere de Figueres.

La garsa és un ocell la família dels còrvids, de l'ordre dels passeriformes (que tenen forma de pardal). Es troba estesa per tot Europa, excepte a Islàndia, Còrsega, Sardenya i les Balears. Altres subespècies habiten a la zona temperada d'Àsia fins a la Xina i el Japó. També es troba al nord del Marroc, i a l'oest d'Amèrica del Nord.
Aquí la garsa és un ocell molt conegut, d'uns 46 cm de llarg. Crida l'atenció pel color blanc a la panxa i les ales, i negre a la resta del cos. Quan li toca el sol, les plomes negres de les ales i la cua brillen amb irisacions blaves i verdes, cosa que li confereix una elegància que també mostra quan vola, amb la cua oberta com un ventall escalonat i acabada en punxa.
Li agrada estar a prop dels humans: a la perifèria de les ciutats i tots els pobles. És conegut també el seu crit, un crecrecrequeix ràpid i repetit, que sembla que ens avisi d'alguna cosa, o que s'estigui rient de nosaltres. De fet, si se l'ensenya, és capaç d'imitar la veu humana, com els lloros.
És un dels ocells més intel·ligents, i potser més intel·ligent que la majoria dels animals, ja que hi ha zones del seu petit cervell que tenen la mateixa mida relativa que les dels cervells dels ximpanzés, dels orangutans i dels humans!
Les garses formen una parella estable per a tota la vida. A la tardor i l'hivern, acostumen a aplegar-se en estols que poden arribar a més del centenar d'individus i busquen junts un lloc per dormir.
És omnívora, s'alimenta de tot: insectes, caragols, sargantanes, pollets, carn morta, cireres, raïm i fruita en general, i patates, i carrota, i fins i tot pa o la xocolata que ha quedat de la mona. Potser d'aquí li ve el nom científic: Pica-pica. Si teniu menjadores per ocells als patis o balcons, segur que els visita sovint.
Les garses construeixen el niu cada any, normalment a dalt de tot dels arbres. És de forma rodona, amb una o dues entrades. La femella pon de sis a vuit ous, que incubarà durant uns divuit dies. Un cop nascuts, els pollets tarden uns vint-i-set dies a volar. En alguns nius, però, es trobaran alguna sorpresa: el cucut reial pon els ous en els nius de garsa perquè les garses els incubin i li criïn els polls.....
Diuen que les garses es tornen boges per les coses brillants, i se les emporten al niu. Hergé, el creador de Tintín, va recollir aquesta creença en Les joies de la Castafiori, on una garsa s'emporta la maragda de la cantant, i Tintín la recupera del niu, associant el nom de l'òpera La Gazza Ladra a l'ocell que ha vist en el jardí i tirant del fil. A tot Europa, les garses s'associen amb els lladres i amb les persones que només pensen a arreplegar coses per a ells mateixos.
Hi ha una dita popular «donar garsa per perdiu» o «donar garsa per colom» que es fa servir quan es vol enganyar a algú. És l'equivalent a la dita castellana «dar gato por liebre».
Al Penedès, la llegenda de la Garsa Blanca, també relaciona l'ocell amb els lladres: Un dia la Mare de Déu rentava al riu i una garsa li prengué l'anell d'or que havia deixat damunt una roca. Al moment, l'au es va penedir del robatori, i li va tornar l'anell, que va anar a parar a la falda de la Mare de Déu. Aquesta, va perdonar la garsa, que, tot d'una, va esdevenir blanca com un colom, i encara vola amb l'estol de coloms blancs pels campanars d'aquella contrada. Com a curiositat hem de dir que la garsa blanca és el nom d'un altre ocell, totalment diferent.
Les imatges de garses són recurrents en l'art japonès. A vegades els seus equilibris damunt les branques dels arbres, inspiren als pintors i dibuixants. El pintor francès Claude Monet en va dedicar un dels seus paisatges nevats, peça que no va agradar gens en el Saló de París d'aquell any perquè no hi havia cap figura humana en el quadre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook