Igual com ha passat al llarg de la història en moltes dictadures, la transmissió familiar del poder era la via triada per Gaddafi i els seus per perpetuar-s’hi. La guerra va suposar la derrota militar del règim i també dels fills del líder libi, que igual com, per exemple, els de Sadam Hussein a l’Iraq, van tenir àmplies prebendes per satisfer les seves ambicions personals i polítiques.
Gaddafi va tenir deu fills. De tots ells, el més conegut és Saif al-Islam (1972), el segon en la línia familiar. Malgrat no tenir lloc oficial en el govern, va portar a terme tasques diplomàtiques per millorar a l’estranger la imatge del país, malmesa per les acusacions de patrocini del terrorisme als anys 80. La seva formació a la London School of Economics i la necessitat d’Occident de consolidar unes mínimes relacions amb Líbia li van obrir la porta de les cancelleries europees en la dècada del 2000.
El 2003, els forts vincles comercials que Líbia mantenia amb Itàlia li van aplanar el camí per firmar un contracte amb el Perusa. Va contractar Diego Armando Maradona i Ben Johnson com a assessors, però amb prou feines va disputar un matx amb el club italià. Va donar positiu per nandrolona. El 2005, va fitxar per l’Udinese, amb el qual únicament va jugar un partit, i un any després es va unir a la Sampdoria, tot i que amb menys sort, ja que mai va arribar a jugar. Va fugir a Níger després de la caiguda del règim del seu pare, però va ser capturat el 2014 i des d’aleshores ha estat a la presó. El mes passat va ser alliberat.
Tres dels fills de Gaddafi –Mutassim, Saif al-Arab i Khamis– van morir en la contesa. El primer formava part de la seva guàrdia personal i va morir el mateix dia que el seu pare. Muhamad, el més més gran dels seus fills, viu a Oman com a asilat polític, i Hannibal, el cinquè, és en una presó del Líban, acusat de la desaparició d’un clergue local.