Diuen els veïns que no porten problemes. Els ocupes, dic.

-Abans sí, algunes nits hi havia soroll. Fa temps que no, ve de tant en tant la policia per veure com estan, i ja està. No en tenim queixes.

És una senyora del barri. Parla ella perquè a les naus no hi ha ningú, i alguna cosa hauré d'escriure al diari. Són les quatre de la tarda, els habitants de les naus industrials de la carretera de Barcelona són tots immigrants, o això asseguren els veïns, i a aquesta hora s'estan buscant la vida. Quants hi viuen? És difícil de saber, els immigrants sense papers, a més d'assemblar-se tots a ulls dels veïns, són discrets.

La filera de naus que va des de la botiga de recanvis d'automòbil de l'Hipercor fins les obres de la clínica Girona, són «zona residencial» per a indigents. Han tancat amb cadena la porta d'unes quantes, que una cosa és ser indigent i l'altra deixar que un encara més indigent et pispi les pertinences.

- L'altre dia, des de l'interior, van fer fora un que hi volia entrar, al crit de «fora d'aquí, lladre!»- explica la veïna.

Miro per un forat. A dins s'amunteguen piles de paper i cartró, en el que suposa un risc evident d'incendi.

A la primera nau, gegantina i amb diverses estances amplíssimes -una antiga fàbrica- a tocar de la via fèrria, trobem restes recents de foc, de menjar, mobles tronats, i molta, molta brutícia. Un envàs de Donettes, garrafes d'aigua, llaunes de beguda energètica i un Diari de Girona de febrer de 2018. Passa el tren. Més que lloc de residència, sembla un lloc de festes nocturnes. I patriòtiques, si hem de fer cas a la pintada d'una paret: «1714, glòria als patriotes catalans».

Altra cosa són les naus més petites, d'empreses que han marxat. Codere. Linde. Aquí la petjada d'habitants és evident, no només per la insuportable pudor a pixats que impregna l'ambient. Llaunes de menjar, estris de cuina, garrafes ben ordenades, roba estesa en un estenedor, una bicicleta i dues habitacions tancades amb candau, són suficient emprenta humana.

Entrem tot seguit en una nau tancada però la porta cedeix fàcilment. Terra de rajola brillant, una fregona propera denota que no casualment. Tresillo, taula amb el llibre Historias del antiguo Egipto i amb els Corn Flakes a punt per esmorzar. Armaris. Un llit perfectament fet, amb manta... i mosquitera. Un espera que en qualsevol moment aparegui un criat oferint al visitant un te amb pastes, mentre el senyor baixa de les seves estances. El periodista se sent fins i tot malament, com si estigués envaint la intimitat d'una llar. Marxem. És casa seva.