01 de desembre de 2018
01.12.2018

Plou, però plou poc

01.12.2018 | 06:30

Quan plou, aquest país s'estova i es remulla com una llesca de pa sec en el fons d'un plat de sopa. Els rius vessen regalims d'oli pel crostó, de les muntanyes baixen grumolls de molla, els camps s'amaren d'un suc espès i els trens rellisquen de les vies per falta de panificació. Quan plou, la gent de ciutat es mira el cel amb cara de no haver vist mai ploure i gemeguen com si fos un càstig diví, una plaga bíblica enviada per un déu venjatiu.

Perquè, en el fons, pensem que la pluja és cosa d'altres latituds, de països més avançats, de societats més tolerants i lliures, on a més de ploure també hi neva. Aquí quan plou de veres és una anomalia, una excepcionalitat que els meteoròlegs celebren enfilant-se a un fanal amb les estadístiques a la mà i un somriure cinematogràfic a la boca. En aquesta terra la pluja és com la justícia o com la llei, va com va, i no sempre plou damunt de qui porta impermeable.

Aquí hi ha qui creu que els desaigües serveixen per llençar-hi escombraries i que les canaleres són per aguantar els cables telefònics. La gent aparca tranquil·lament els seus cotxes lluents en la llera seca de les rieres, construeix segones residències on abans hi corria un torrent i para el sol en terrats on suposen que no ha de caure mai una gota d'aigua i, quan es parla de capes freàtiques, sempre hi ha algú que pensa en àtics lliures d'inquilins.

Aquí la gent demana un paraigua al banc i el banc no els el deixa perquè diuen que no ha de ploure. Però al final plou, i sempre plou molt per sobre de les nostres possibilitats i els nens arriben a casa bruts de fang, els turistes es queixen, les caixes de les botigues s'assequen, els motoristes reneguen, les bruixes es pentinen i els pagesos la deixen caure, perquè són els únics que saben que de ploure prou que plou, però pel que plou, encara plou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook