Una ciutat és un univers concebut com un tot, ordenat però imprevisible. Una ciutat és una constel·lació d'ànimes i de carrers, de teulats repentinats, com camps llaurats a dues aigües. Una ciutat -les nostres ciutats- són un bosc de xemeneies rabassudes i de campanars erectes que assenyalen cap a l'indret d'on provenen les veritats eternes i d'on cau la pluja benaurada que rega els arbres del carrer i els geranis de la senyora Ramona.
Walter Benjamin deia que en cap altre indret -excepte en els somnis- es pot experimentar d'una forma primigènia el fenomen dels límits com a les ciutats. Ell, que va morir en un d'aquests límits, sabia que a les ciutats les línies es fan més evidents, perquè es dibuixen amb els tiralínies dels arquitectes i dels enginyers, però també amb els precintes de la policia i les signatures dels notaris.
En una ciutat tot està apamat, calculat i relativament ordenat. Tot està reglat i normativitzat, fins i tot en la més caòtica de les situacions. Però una ciutat també és un univers de noms i de records que van teixint un vel que perdura molt de temps, més enllà de la curta existència dels seus ordidors. A cada cantonada hi ha un nom que ens sobrevola i ens incrimina, que transcendeix els termes que marquen el nostre temps.
Ara, quan els nens ja no juguen als carrers del barri, quan ja ningú llegeix el diari a l'autobús i els ocells només canten amb permís de l'autoritat, els habitants de les ciutats som deutors més que mai d'aquests noms polsosos, de gent oblidada, però que amb la seva presència lapidària, ens recorden cada dia que tots pertanyem a una constel·lació d'ànimes que desitja sobreviure més enllà dels seus límits, entre el buit infinit d'un univers que ens aclapara.
