Com els pobles condemnats a cent anys de solitud, així els espanyolets, ben agermanats i agemolits, suportant la política mediocre i penosa d'uns i altres. A Suárez li posà Franco. A Calvo Sotelo, Suárez. L'un i l'altre feren bo González. El qual, pels desmèrits contrets en tots els fronts, propicià l'arribada d'Aznar. Quan la bombolla immobiliària bullia i bavejava d'èxit, arribà la guerra d'Iraq, i Rajoy amb el Prestige, i els trens de rodalies de Madrid, i la gran mentida. Tot plegat féu bo i féu president a l'ignot i enigmàtic Zapatero. Desvetllat l'enigma de la seva mirada, Zapatero resultà ser Pinotxo. En el marasme espès de la crisi, amb el vaixell del país empantanat del tot, el gran mentider ha donat el relleu a Rubalcaba. I es tanca el cercle: Zapatero guanyà Rajoy per les mentides d'Aznar i Rajoy guanyarà diumenge Rubalcaba per les mentides de Zapatero.

Contràriament a l'esquerra, que sempre dubta, que de vegades proposa, que sovint matisa i que al capdavall compensa tothom, la dreta espanyola anirà de dret al gra. Totes les mitges tintes dels darrers anys quedaran superades. Camins dolorosos cauran sobre Catalunya, sobre l'educació pública, sobre els drets socials, sobre el català... El capital respirarà i el diner anirà aflorant... Fins que tot plegat torni a fer pudor de podrit i el poble entronitzi un altre president, no per mèrits propis, sinó per desmèrits dels altres. És l'estigma del país.

Ara bé, el que debò ens hauria de preocupar als gironins és què passarà dilluns 21 amb tots els fronts públics oberts que té avui la ciutat de Girona: Per on passarà la via del tren convencional? Què passarà amb el viaducte? Quan s'acabarà el pont de l'Illa del ter? Quan falta per al desdoblament de la N-II? Què en farem de l'aeroport? On anirà a parar l'entrada centre de l'AP-7? Com donarem feina als milers de joves que són a l'atur?... La resta és anar dient "sí, senyor ministre".