Murri, sorneguer, torracollons a estones, gran conversador, ambientalista i bona persona. Així és Sebastià Delclós Suñer (Figueres, 1948), Pitruc pels amics i coneguts, que no són pocs. Cesc Gironella i Narcís Blavi, dos dels seus companys d’aventures per aquests mons de Déu, diuen d’ell que «si no l’existís, l’hauríem d’inventar». Una proposta gens banal que deixaven anar dies enrere a la plaça Josep Pla de Figueres, just després que l’alcaldessa Agnès Lladó li lliurés el títol de Ciutadà d’Honor. «Ara si que veig que em faig vell, ja em donen títols i tot», deixava anar mentre es fotografiava amb la família i la gent que el coneix.
Fill de Sebastià Delclós Sala i Lolita Suñer Marcó, ha mantingut des de sempre una estreta vinculació amb el territori que le va veure néixer. Va ser un dels fundadors del Centre Excursionista Empordanès, ha estat sempre al costat de la Iaeden i Salvem l’Empordà i no ha deixat mai de remenar pedres antigues, escatir arbres i desbrossar camins per a permetre que la gent «visiti i estimi tot aquest patrimoni que hem heretat i que tenim tan oblidat. Les pedres ens diuen com hem evolucionat», ens ha explicat en més d’una ocasió, tot referint-se als monuments megalítics que omplen les serralades de la comarca o a la llarga llista d’ermites, esglésies, i temples preromànics i romànics «que no sempre han estat prou ben valorats». Quan va rebre el títol de Ciutadà d’Honor, ho va fer a l’estil Pitruc, parlant clar, sense embuts, amb aquest llenguatge tan seu que sempre acaba fent penar a qui l’escolta, encara que per la seva manera de fer i de moure’s pugui semblar que no hi toca. I, i tant que hi toca! Davant de tot el públic que l’escoltava des de la platea del Jardí, va insistir en «el potencial enorme» que tenen «les quaranta esglésies romàniques i cent cinquanta monuments megalítics de la comarca i als quals no se’ls fa cas».
I ho va dir ell, un empordanès que quan tot just tenia setze o disset anys ja acompanyava a Alexandre Deulofeu en els seus treballs de redescoberta i enaltiment del romànic empordanès, com molt bé testimonia una fotografia feta per Joaquim Fort de Ribot (Figueres, 1924-2005) a Sant Genís d’Esprac, Espolla.
Pitruc ha treballat braç a braç amb la gent del Geseart. Ha aixecat menhirs i ha ajudat a localitzar dòlmens. Qui escriu encara recorda un llunyà dia dels anys noranta, quan Pitruc va quedar fascinat en veure l’alineació del solstici d’hivern en el conjunt megalític de Mas Baleta o quan amb totes les ganes del món es remullava de cap a peus per a fer feliços els escolars que anaven a la Festa dels Peixos en el Pantà de Darnius i Boadella.
Sebastià Delclós ha traslladat el seu coneixement a diverses obres sobre l’arquitectura romànica i l’Albera, un massís que coneix bé, fins al punt d’haver estat el director del Paratge Natural, amb criteri propi per sobre del comandament polític de torn.
«No t’oblidis de les pitrucades», comenta una amistat compartida. Pitrucada no existeix en el diccionari, però vindria ser l’acció de trobar solucions a situacions que no tenen qui les empaiti. Pensem en la seva participació amb ampolles de vidre de colors per a salvar de l’enrunament segur de l’ermita de Sant Miquel de la Cirera o en la gran quantitat de vegades que ha acabat cuinant arrossos per a centenars de persones sense ser cuiner. «I doncs?, si s’ha de fer, es fa». És una de les encertades màximes d’aquest Ciutadà d’Honor no sempre prou ben comprès.
