L’expertesa és un grau que només s’assoleix amb anys d’esforç, treball i dedicació. «Treballar ha estat la meva vida i, encara ara, ho faria plenament si no estigués jubilat». Qui així s’expressa és Francesc Bujóns Teixidor, empresari d’electricitat industrial. Fill del figuerenc Miquel Bujóns Calvet i de la garrotxina Teresa Teixidor Brugués, descendent de la fàbrica de mitjons de Besalú. Francesc va néixer a Girona, on el pare tenia la feina. «Era un apassionat de l’electricitat industrial i treballava d’encarregat al taller de Cal Adroher de la Plaça Marquès de Camps. Aleshores, a Figueres, d’indústria n’hi havia ben poca».
L’origen de l’empresa familiar Bujóns Electrotècnics l’hem de trobar en un fet cabdal de la vida de la gran majoria de nois d’abans de la guerra. «El meu pare havia d’anar a la mili i l’avi, que tenia un Trull a Roses, li va deixar escollir entre pagar una quota per evitar que hi hagués d’anar o, fer el servei i, quan tornés, li obriria un taller a Figueres. Va triar anar a fer el soldat, li va tocar Madrid i quan va tornar, va obrir el taller de la Plaça Triangular. Ens hi vam estar cinquanta anys!». El pare es va salvar d’anar a la Guerra, tenia diabetis. «El taller no va parar mai de treballar, ni quan bombardejaven Figueres. Van caure bombes on hi havia hagut la pastisseria La Catalana al Carrer Sant Pau i davant de Can Perxas del carrer Sant Llàtzer. O sigui, a cada costat del taller. El pare necessitava insulina i la rebia de França. Durant la Segona Guerra Mundial li van enviar ampolles adulterades amb aigua i va ser la seva fi. Va morir el 7 de juliol de 1941. Jo tot just tenia nou anys. En tinc un record, però no vaig poder gaudir del meu pare».
La vídua, amb només vint-i-vuit anys, es va quedar al capdavant del negoci, fundat el 1936, al costat d’un operari, Paco Pons, a qui Francesc defineix «com el meu mestre. Tenia unes mans de plata, era excepcional». La gestió es va fer molt feixuga per a la mare, però va poder comptar amb l’ajut de Lluís Garriga, aleshores encarregat de la secció de transformadors de l’Hidro. «Feia una feina tan important, que l’Ajuntament el va dispensar d’anar al front durant la guerra, el va considerar indispensable. Sense ell, Figueres no hauria tingut llum», recorda.
Es va formar amb els mestres Bruguera i Comas al Cultural Cervantes. «El meu pupitre tocava a la finestra que donava a la plaça de la Palmera. Des d’allà veia passar els aprenents amb el mono brut i em deia que jo volia allò per a mi. Amb quinze anys vaig entrar a l’empresa de casa, així i tot a les tardes anava a conferència. Vaig fer el Comerç i la Tenidoria de llibres i a més he estat molt autodidacte. En aquesta vida no s’acaba mai d’aprendre, i jo he procurat fer-ho sempre».
L’empresa de la família Bujóns ha estat un suport fonamental per a moltes altres empreses. «Hem treballat i treballem molt. De les empreses que ja no hi són, recordo bé la Fàbrica del Suro dels alemanys, la fàbrica Gimbernat de les bicicletes, la fàbrica d’esclops del carrer del Fossos i moltes d’altres. Mereix atenció especial Talcs Pirenaics, tant la fàbrica, com les tres mines de talc, amb l’enginyer Eduard Félix, un senyor de cap a peus que tenia allò que ha de tenir qualsevol dirigent o empresari, que és preocupar-se que els treballadors estiguin ben valorats amb tots els sentits, la qual cosa repercuteix en benefici de la mateixa empresa». «També recordo amb afecte, els diversos treballs especials fets a Port Lligat, per les genialitats particulars de Salvador Dalí, que canviava de parer d’un dia per l’altre, però, tot i això, sempre estava a l’aguait».
Francesc Bujóns es va casar amb Neus Bach Alabau. Són pares de Maria Neus i Miquel. Després d’estudiar enginyeria tècnica industrial, Miquel Bujóns es va fer càrrec de l’empresa el 1998. Hi va haver relleu generacional. «Em va posar una única condició, tenir un taller nou i marxar del cau de la Plaça Triangular. Vam aixecar un edifici al carrer Vicenç Dauner, on tenim el taller ara. Em va dir: «vull que puguem treballar amb bones condicions humanes i tècniques». Hi vaig estar d’acord.
«No t’imagines mai que hi arribaràs –diu després d’haver fet noranta anys. Has de viure amb il·lusió i que la salut acompanyi un xic. Jo en tinc d’il·lusió. Recordo encara quan, de jovenet, vaig muntar al taller l’equip especial i la seva instal·lació lumínica, amb l’ajut de companys del gremi, d els primers llums rotatoris que hi va haver a Figueres, per a la festa de la Candelera al Menestral amb l’orquestra Bianca. Era l’abril del 1953. Ho vaig fer amb tota la il·lusió. En aquella ciutat de la postguerra ens coneixíem tots, al revés d’ara. Quan vaig començar, la paraula electrònica ni existia en el diccionari». Il·lusió com la que té ara, per veure com s’espavilen els tres néts i els tres besnéts: «Fa goig, veritat?».
