«La meva feina ha estat molt important per mi»

Albert Santandreu recorda com va estudiar comerç i comptabilitat amb el senyor Comas, al Cultural Cervantes. També hi feia francès. Mentrestant ho compaginava fent d’aprenent a les tardes amb Pere Perxés a la seva botiga de fotografia del carrer Girona. Va ser el primer empresari que li va pagar la Seguretat Social i un sou de 500 pessetes al mes. El seu interès per conèixer noves llengües el va portar a l’Hotel París: «Eren temps en què hi havia molta activitat i venien molts alemanys i francesos amb els quals podia practicar». Santandreu conserva records ben vius: «Hi havia un equip de gent molt bona treballant-hi, la majoria, per desgràcia, ja no hi són». També recorda el cònsol alemany Hans Heinert que durant un temps hi va fer tasques de traductor. Santandreu era a recepció esperant a «rebre els clients i acompanyar-los a les habitacions portant les maletes». Recorda que no li pagaven cap sou i depenia exclusivament de les propines «per sobreviure». Ell vivia allà i també hi menjava. També li van facilitar un uniforme especial que és el que llueix en una fotografia feta per Melitó Casals i que es conserva al Museu del Joguet de Catalunya, ubicat a l’edifici d’aquest mític hotel.

Posteriorment, Santandreu seguí vinculat al món de la restauració treballant de cambrer a l’hostal La Gavina de S’Agaró un parell d’anys. Després de fer la mili a Figueres de voluntari –encara manté contacte amb els companys que encara viuen–, va marxar a Stuttgart (Alemanya) a treballar, també dins l’hostaleria. Era l’any 1963. Sabia alemany perquè va rebre classes d’una senyora alemanya que vivia al carrer Sant Pau de Figueres. Era quan també treballava al París. «No tenia temps lliure, però aprofitava tot el que tenia», assegura.

Després de viure un any a Alemanya, es va traslladar a Edimburg, Escòcia, on va conèixer la seva primera dona amb la qual va tenir dos fills que encara hi viuen. En aquells temps, Santandreu es va incorporar a l’oficina laboral de l’ambaixada espanyola a la capital escocesa «per ajudar els treballadors espanyols» allí desplegats, que eren molts. El 1986 ja va entrar al consolat, acabat d’inaugurar. Hi va ser fins al 1999 quan es traslladà a Madrid, al Ministeri d’Exteriors fins a la jubilació.

La feina de Santandreu li ha permès moure’s pel món. «Em va enriquir molt, vaig aprendre sobre mi mateix», diu. Eren els temps de les prospeccions petrolieres al mar del Nord. A les plataformes, hi treballaven molts espanyols emigrats, la majoria gallecs, però també catalans i mallorquins. Ell era l’enllaç entre les dues parts, sobretot quan hi havia alguna disputa per resoldre o accidents.

Albert Santandreu confessa: «La meva feina ha estat molt important per mi». S’hi va entregar del tot. Amb els anys va aplegar anècdotes com quan va coincidir amb un espanyol que es deia Santiago Carrillo i «no era el polític», somriu. Assegura que aprendre llengües –en el seu cas, francès, alemany, anglès i italià– «em va obrir camí». Al final de la seva etapa professional ho va intentar amb el rus, però aquest se li va resistir.