Segurament, si preguntem als amants de la música popular catalana amb quina tonada se senten més identificats, la gran majoria esmentaran les sardanes, encara que no vagin mai a cap aplec o ballada. Molt probablement, la pregunta també tindrà les havaneres com a resposta, encara que el seu origen sigui ben llunyà.

Des de fa una dotzena d'anys, Joan Brugués Casademont (l'Escala, 1962), condueix el programa Sons a cau d'orella de Ràdio l'Escala, que actualment es distribueix a La Xarxa de comunicació local amb un més que notable èxit. «Fins i tot l'emet Ràdio Arrels de la Catalunya Nord, la qual cosa em fa estar molt orgullós», explica el radiofonista.

La feina de difusió constant de l'havanera acaba de tenir, recentment, la recompensa d'haver estat guardonada amb el Premi anual 2x4... A ritme d'havanera, convocat per la Fundació Ernest Morató de Palafrugell, la principal referència en la protecció i divulgació d'aquest tipus de cançó marinera. Joan Brugués està «especialment honorat per aquest premi», que compartirà «amb els companys de la Penya Xíndries de Sant Pol de Mar. M'honora que hagin pensat en el nostre programa per a donar-nos un guardó com el que ja tenen grans músics com Marina Rossell, Moncho, Nina o els Manel».

Joan Brugués parla amb convenciment i passió de la feina que fa des de les ones de Ràdio l'Escala, emissora de la qual en va ser un dels impulsors en aquells llunyans anys vuitanta, a principi de l'anomenada Transició. «Érem un grup d'amics i vam començar a fer ràdio al garatge de Xavier Ballesta. Quan era petit, sempre escoltava emissores com Ràdio Popular de Figueres, a casa, que era la que més bé arribava».

En aquells temps es dedicava als informatius. «Retallàvem notícies dels diaris o anàvem directament a la policia local per saber coses. No hi havia tantes fonts d'informació com ara. Recordo que vam fer les primeres retransmissions de futbol des del teulat dels vestidors del vell camp de Miramar... amb un walky talky! A les primeres eleccions tot era a peu d'urna i anàvem als plens o demanàvem al secretari que ens fes un resum. Fèiem de periodistes sense ser-ho».

Aquell cuc radiofònic de joventut el va marcar. Va deixar la ràdio perquè no es va sentir prou a gust amb un projecte que no compartia. Durant dues dècades llargues va treballar a Correus, a l'Escala i Verges, fins que un problema de salut el va apartar de l'activitat laboral diària.

L'havanera va ser el fil conductor del seu retrobament amb les ones. «El 2005 em vaig convertir en un jubilat sense hort. El 2008 vam arrencar el programa, de sardanes n'hi havia a totes les emissores, però d'havaneres, ben pocs», afegeix. Si reculem en el temps, sap molt bé d'on li ve l'afició per aquesta música. «Vaig descobrir l'havanera, com no podia ser d'una altra manera, amb el primer disc que van treure Els Pescadors de l'Escala, titulat Cants de Taverna (1976). Em va fer molta gràcia sentir aquelles cançons amb ritme, amb lletra que t'atrapava i que era cantada per gent de casa que coneixia». Fa una pausa i reconeix que està «preocupat, perquè, com passa amb la sardana, costa apropar els joves a l'havanera, no en volen saber res». I m'ho diu amb la seva veu radiofònica, rítmica, amable.

Si res no ho espatlla, després de tretze edicions, per primer cop, la Fundació Ernest Morató lliurarà el Premi 2x4 -amb retard, per culpa de la pandèmia-, fora de Palafrugell. Ho farà a l'Escala i Sant Pol de Mar. «No t'imagines la il·lusió que em fa», em diu. Merescut, afegeixo.