L’edat és només un número. Té 44 anys i corda per estona. «A vegades, massa i tot». El veterà Romà Brusés és conegut pel seu idil·li personal amb els Selvatans, equip de la Selva de Mar que milita a Quarta Catalana i que ell mateix va fundar fa 16 temporades arran d’una conversa de bar amb els amics. Va ser «fet i fotut» i, des d’aleshores, el curs 2006-07, l’entitat s’ha fet un nom arreu del futbol estatal gràcies a la seva implicació i el seu savoir faire. Fins i tot va fer desplaçar a l’Alt Empordà l’equip del desaparegut Michael Robinson i Raúl Ruiz per gravar Caos FC de Movistar+. L’objectiu d’aquell programa era intentar revifar clubs de regional i déu n’hi do si es va aconseguir. Cinc anys després, Brusés observa orgullós el camp. Totes i cadascuna de les pedres que hi ha a la infraestructura les ha posat ell, passant d’un camp de sorra ple de grava a tenir gespa, vestidors en mòduls i d’aquí ben poc il·luminació. En l’actualitat, s’està encarregant de posar les arquetes per passar els cables elèctrics. Però Brusés no només és un incombustible jugador del futbol regional, sinó que, a part de la seva feina en el món de la construcció, ara també presideix i competeix al Club Atletisme Figueres amb qui aquest mes ha celebrat la primera posició al campionat de Catalunya de 60m M40 i el quart lloc al campionat d’Espanya màster que va tenir lloc a València.

«Ho combino com puc. És molt difícil, però m’adapto. Tot i que si no puc anar a atletisme no hi vaig perquè primer és el futbol, al cap i a la fi el club l’he fet ho. Em costa molt no venir», explica Brusés. L’única excepció per perdre’s un entrenament o un partit dels Selvatans és la seva filla, Jana Brusés: «Ara toca ella, jo ja fa anys que faig esport però si puc ho faig tot en el dia a dia». Va ser arran d’això que fa quatre anys «per postres» va posar-se a presidir el Club Atletisme Figueres. «La junta plegava i jo sempre m’embolico. Fa poc hi van haver eleccions i hem seguit els mateixos perquè ningú es presenta. La gent no vol feina», comenta. A més, va posar-se a entrenar a les ordres d’Augusto Godínez. «Pensava que sabia córrer i no en tenia ni idea. Encara que juguis a futbol, te n’adones que a la pista s’han d’aplicar moltes coses. Si les poses en pràctica millores», afirma. Assumint que és inviable estar al capdavant de dues entitats, Brusés va cedir la presidència dels Selvatans a Joan Perelló encara que la implicació continua sent màxima: «Vaig triar-lo perquè és un tio que val. Ja li vaig dir. La meva dona em va demanar que sortís d’algun lloc, tot i que soc aquí cada dia (al camp) perquè tot ho faig jo». Escoltant-lo, és del tot comprensible que s’hagi batejat el camp dels Selvatans com a «Brusés Arena».

«És una passada el que s’ha aconseguit. Aquesta temporada contra els Esplais van venir unes 300 persones de la Selva, el Port de la Selva, Llançà... Els nanos ens van fer uns escrits als panells. És acollonant perquè a sobre anem bé. Abans els Selvatans perdíem, potser estàvem uns 10 partits sense guanyar. Des que tenim herba ve més gent», assegura. La gespa és «tota reciclada» i l’ha col·locat Brusés: «Animalades meves. Costa bastant de fer, però no em tiro enrere. També costa diners, no t’enganyaré. Sempre s’ha d’anar invertint».

A banda de la inversió de temps i econòmica que li suposa el camp dels Selvatans, Brusés agraeix «el suport de la gent». «Si demano ajuda al lampista o qualsevol, la tinc. Ens ho anem fent», diu. Els seus èxits, però, van molt més enllà de mantenir en vida l’estructura d’un equip de futbol perquè al terreny de joc la seva implicació també és màxima. Aquest és el quart màxim golejador del grup 30 de Quarta Catalana amb 16 gols: «Sempre n’he fet molts. Fa 30 anys que jugo a regional, aviat és dit». Va començar amb 14 anys al Port de la Selva i amb 17 se li va acabar, havent de passar pel Vilafant, Agullana, Viladamat, Llançà... En definitiva, va fer de rodamón fins que va crear el Selvatans, equip que ha dut a lluitar pels primers llocs de la categoria més modesta del futbol regional. «Soc molt competitiu. No conec a ningú. Quan competeixo, competeixo. No tinc gaires manies». I així amb tot: tant en el futbol com amb l’atletisme.