30 de abril de 2020
30.04.2020
L'Empordà

Una d'aquelles grans nits màgiques

?Es compleixen 25 anys de la victòria del Valvi al cinquè partit del «play-off» de permanència contra el Breogán (77-67) que va garantir la continuïtat dels gironins a l'ACB ?Pocs dies abans, l'equip que entrenava Quim Costa havia salvat un «matx-ball» a Lugo

01.05.2020 | 06:30
Maxey va agredir l'àrbitre en el quart partit i no va poder jugar contra el Valvi en el decisiu partit.

Lluny dels aires de grandesa que van aparèixer a l'entitat -que no a l'afició- arran de l'aterratge d'Akasvayu el 2005, el CB Girona, ja fos Valvi, Gavis o Casademont, sempre havia estat un club, humil, petit i familiar que lluitava contra grans transatlàntics a l'ACB. Sobretot als primers anys en què la permanència a la màxima categoria penjava d'un fil gairebé cada temporada i fins i tot en l'any del debut es va haver de comprar plaça perquè s'havia baixat esportivament. La consolidació a l'ACB no va arribar fins a mitjans dels noranta i no pas sense suor. A partir de dos play-offs de permanència consecutius contra l'Osca (1993-94) i d'un altre d'allò més patit davant el Breogán (1994-95) el Valvi va fer un pas endavant i va convertir-se en un clàssic de la categoria. No va ser fàcil. Gens. De fet, tal dia com avui fa 25 anys, Fontajau esperava neguitós un partit clau a la història del club: el cinquè i definitiu del play-off de permanència contra el Breogán que anava igualat (2-2) a la sèrie. Un partit que tancava una eliminatòria d'infart que tranquil·lament podia haver sortit creu en el quart a Lugo si Ricardo Aldrey no hagués materialitzat dos tirs lliures als últims segons (68-69). Aquella proesa a Lugo, en un ambient d'allò més calent i amb tot preparat per celebrar la salvació del Breogán va dur la sèrie al cinquè partit a Fontajau amb tot a favor pels gironins. Més encara després que l'ACB sancionés un dels americans del Breogán, Marlon Maxey, per haver agredit l'àrbitre al final del quart partit. Tot plegat va fer que el Pavelló fos una festa i el conjunt entrenat per Quim Costa, amb Dusko Ivanovic d'ajudant, celebrés la permanència a la màxima categoria (77-67).

Aquell Valvi comptava amb el desequilibri de Michael Curry, la potència de Lockhart, els triples de Solana o la direcció d'Aldrey, entre altres, a més a més del factor humà que aportaven clàssics del club com Pardo, Heras, Rosa o Ruf. En aquest sentit, Jordi Pardo se'n fa creus que ja hagin passat 25 anys d'aquell gloriós dia en què «no només es va aconseguir la permanència a l'ACB sinó també es va evitar la desaparició del club». Pardo recorda aquell dia «amb una angoixa i patiments terribles» i per això el descriu com «més que un partit». «Estava en joc, a part de la viabilitat del club, la feina de moltes persones que hi treballaven», destaca.

«Es va patir molt i la victòria final va suposar un alliberament màxim», recorda un Pardo que aquell dia va anotar 6 punts en 14 minuts. De res van servir els 38 punts del visitant Mayes. La crònica d'aquell dia de Diari de Girona parlava de 7.500 espectadors en un Fontajau que vessava per veure com el Valvi se salvava del descens. «La gent era conscient del que ens hi jugàvem i va omplir Fontajau. Volien bàsquet a Girona. Va ser irrepetible. Recordo que ni tan sols en els anys d'Akasvayu amb la FIBA Cup hi havia tanta gent com aquell dia», subratlla Pardo. El barceloní, resident a les comarques gironines fa anys, recorda el bon paper aquell dia de Lockhart o Aldrey, entre altres, per segellar l'objectiu. Al mateix temps, destaca el mèrit per a un club com el Valvi d'aconseguir-ho. «Té molt de valor guanyar aquells play-offs i mantenir-se tants anys a l'ACB. Fins i tot equips consolidats com el Manresa van acabar baixant un any o altre i per això té molt de mèrit aguantar-s'hi 20 anys».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook