s una guerra, i a mesura que quedin menys partits serà més dura. Però això és futbol, i qui no vagi dur que es dediqui a una altra cosa». Ahir després d'acabar el partit Valentín va descriure d'aquesta manera el duel davant de l'Alcoià, i tenia tota la raó. En alguns moments la duresa, picabaralles i protestes a l'àrbitre van eclipsar el poc futbol que es va veure sobre la gespa. Massa tensió, fins i tot més que intensitat.
Alsina reconeixia després que en aquest tipus d'escenaris el seu equip no es troba gens còmode. Per altra banda no es pot retreure res als jugadors de la Unió Esportiva Llagostera-Costa Brava, que malgrat no estar 'preparats' per enfrontaments d'aquest estil, sí van plantar cara a tot el que exigia el rival. Resumit en una acció al centre del camp: Gato només va tenir temps per fer el control abans que Colorado, Samuel San José i Pitu se li tiressin a sobre per pressionar-lo. A l'altre costat igual. En els noranta minuts de partit van ser comptades ocasions en les quals es van enllaçar quatre passades seguides. Tot tàctic. Massa tàctic.
Hi ha molts partits que tot i ser més distrets i vistosos per l'espectador acaben sense gols, i el d'ahir són més per demèrit que per encert. L'1-2 no fa justícia als mèrits d'uns i altres sobre al camp, sobretot perquè cap dels dos va ser superior, però castiga les poques errades comeses.
Si ho portem a la pissarra, l'explicació seria la següent. El primer gol neix d'una pèrdua de pilota en terreny contrari que els alacantins aprofiten per muntar una ràpida contra i agafar tot l'equip descol·locat. El segon és fruit de l'estratègia en un servei de cantonada que Mariano pentina enrere buscant un company lliure de marca i on Tomás Ruso únicament ha d'empènyer la pilota al fons de la xarxa. El de Marc Fernández comença en una mala cessió enrere i l'excés de confiança del central, i premia l'actitud de l'extrem per seguir la jugada a l'espera del que pugui passar. Jugades que són com petites ferides de guerra que en cas de repetir-se poden acabar fent molt mal.
