«El secret» més ben custodiat de Salvador Dalí

L’1 de desembre de 1988 el té marcat a foc qui, aleshores, era alcalde de Figueres, Marià Lorca. Aquell dia, Salvador Dalí, el va fer entrar sol a l’habitació 655 de la Clínica Quirón de Barcelona, on estava ingressat amb «pronòstic reservat», i li va transmetre una decisió que va generar molta polèmica: ser enterrat sota la cúpula del Museu, com ja ho havien estat Gaudí, a la Sagrada Família, o Josep Maria Sert, a la catedral de Vic. També li va dir quelcom més que no va revelar i que Narcís Pijoan va batejar com «el segon misteri dalinià». Després de trenta-cinc anys i moltes especulacions, Marià Lorca ha trencat el silenci en unes extenses converses amb el periodista Josep Playà transcrites al llibre Els últims secrets de Dalí (Gavarres), que l’alcalde Jordi Masquef va qualificar «de petita joia» durant la presentació, dissabte passat, en un auditori Caputxins de Figueres ple a vessar.

La confessió no es va fer esperar massa. Després d’agrair «la infinita paciència» de Josep Playà «posant veu als meus sentiments» i recordant molts companys de viatge en aquella història, com ara Francesc Calvet, Joan Francesc Burgas i Pedro Aldámiz, Marià Lorca va confessar que sabia «que algun dia havia d’explicar allò que el mestre Dalí em va dir amb veu trencada, però totalment entenedora», allunyant la «teoria de la meva bogeria transitòria». Després, doncs, de demanar-li ser enterrat sota la cúpula, cosa que es va acomplir, el pintor li va sol·licitar «fer venir un notari a la clínica» i que no ho digués a ningú. Això, explicà, es va intentar en diferents ocasions.

Tal com revela el llibre, el notari José Gómez de la Serna, conegut pel pintor Antoni Pitxot i l’advocat Miquel Doménech, va ser l’escollit i al llarg d’aquell mateix dia i l’endemà, matí i tarda, va visitar el pintor qui, una vegada i una altra, li va demanar que tornés en un altre moment. «Davant aquesta actitud, es va decidir esperar, per si més endavant tornava a sol·licitar un notari». No va ser així. Lorca mai no va revelar aquest prec «per evitar que les meves paraules fossin mal interpretades i per no interferir en la qüestió del llegat dalinià». L’exalcalde va admetre dissabte «la meva ingenuïtat i nerviosisme» aleshores, però potser, «gràcies a això, el mestre està enterrat sota la cúpula del seu estimat museu». I va reblar: «Qui ho sap, a vegades quan es vol tot, et quedes sense res». El cert és que ningú podrà saber mai si cridant un notari «Dalí volia fer alguna disposició testamentària» nova. També era conscient Lorca que no hi havia testimonis directes d’aquell moment, «però sí que n’hi havia de transferencials, en aquest cas, Antoni Pitxot, Joan Francesc Burgas, Miquel Doménech i Artur Caminada» que ho van saber aquell dia.

Un procés que no va ser fàcil

Descobrir aquests secrets, o requeriments silenciats per Lorca, és un dels atractius del llibre, però, possiblement, allò que el fa singular és la possibilitat ara de resseguir com es cosiren les costures en la creació dels òrgans de gestió del llegat de Dalí –des de la primera fundació municipal, i «el joc d’interessos» que va despertar entre les diferents administracions: des de l’Ajuntament, passant per la Generalitat fins a l’Estat. Marià Lorca va assegurar dissabte que «el procés per consolidar el Museu Dalí no fou gens fàcil, però la gran veritat és que, si Figueres és i serà sempre la meca daliniana, és mèrit del mestre». El llibre recorda que, el 1982, el govern central va impulsar una Operación Rescate per evitar amb Dalí el que va passar amb Picasso, que quasi el gruix de l’obra ha quedat a França. «L’Estat va jugar les seves cartes, va solucionar la qüestió fiscal; li va donar la condecoració màxima, la de Carlos III; el va fer marquès, cosa que a Dalí el va satisfer especialment i va aconseguir que tota l’obra repartida per magatzems de Nova York, París i Ginebra pogués tornar a Espanya resolent alguns plets judicials», va detallar Playà. També li va adquirir dues peces per cent milions de pessetes, apaivagant els seus temors «a no tenir prou diners». Tot allò va donar fruits, perquè va ser aleshores, i ningú ho va saber fins ala seva mort, quan Dalí va canviar el testament i ho va deixar tot a l’Estat. Malgrat tot, Lorca va defensar el pintor, ja que, posterior al testament, és quan es crea la nova Fundació i l’artista «fa donació de tot el que hi ha al museu menys tres quadres. Figueres va sortir guanyant».

Durant la presentació del llibre, organitzada pels Amics dels Museus Dalí, Josep Playà, a qui Sebastià Roig qualifica en el pròleg de periodista «discret, persistent i rigorós», va revelar com va entomar el repte de fer aquest llibre, de caràcter memorialístic, convidat pel mateix Lorca a qui coneixia des dels inicis dels anys 80 quan encara era regidor de l’Ajuntament de Figueres i diputat al Parlament. Les converses pel projecte, que ara veu la llum, es van iniciar l’any 2019 i Playà va reconèixer com el protagonista s’havia «obert explicant amb tot luxe de detalls aquells anys». La seva tasca, afirmà, no només ha estat «recollir les seves opinions, sinó posar-hi context, els fets» tenint en compte que «la memòria és subjectiva».

El volum, construït com una entrevista indirecta a dues veus i que inclou moltes fotografies històriques, arrenca amb el salt a la política d’un jove Marià Lorca i com s’inicia «la relació de confiança» entre ell i Dalí. Aquesta primera pedra es va fonamentar quan el 1979 els socialistes, al capdavant del primer consistori democràtic a Figueres, van voler canviar el nom de la plaça Gala i Salvador Dalí pel de plaça del Teatre. Lorca, que aleshores liderava el grup de CC-UCD, s’hi va oposar, com la majoria de grups municipals. «Ell va demostrar la serietat i el saber estar al costat de Dalí», assegurà Josep Playà. Un tret que es constatà en altres episodis com l’adquisició de la Torre Gorgot, ara Torre Galatea, on la rapidesa de Lorca va permetre signar un preacord amb els propietaris. Això i, per exemple, tot el que va fer Lorca perquè Dalí, després de l’incendi a Púbol, pogués tornar a viure a Figueres, «va generar un grau de confiança que explica perquè el va escollir com la seva veu, com aquest notari que farà complir el que desitja».

Recuperar la il·lusió

Marià Lorca va descobrir, durant l’acte, tot de detalls com ara que Salvador Dalí mai el va rebre quan va ser a Púbol, tot i que l’anava a visitar cada setmana. També com es va «emocionar» quan el mestre li va agafar la mà en el trasllat a Barcelona per ser operat després de l’incendi de Púbol. «Vaig veure que necessitava estimació. Vaig procurar que recuperés la il·lusió per la seva ciutat i vaig intentar que els figuerencs l’estimessin», va dir Lorca tot afegint que «Dalí va ser molt generós amb la seva ciutat».

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ