«Toquem temàtiques que ens commouen i que generen preguntes»

Amb dues dècades de trajectòria i una companyia pròpia, Miquel Barcelona volia tractar la postguerra, i no fer-ho des d'una aproximació formal, si no per una via «que ens arrasés». El resultat és Rojos, una peça que uneix passat i present i que es representa aquest diumenge 28 de gener al Teatre El Jardí de Figueres.

Rere les vint-i-cinc representacions a sala i vint-i-set de carrer que acumula l’espectacle Rojos, de la companyia Miquel Barcelona, s’hi amaga «una batalla», la de fer visible la dansa com una eina útil de transformació de la societat.

Com neix la companyia Miquel Barcelona?

M’agrada explicar que, amb deu o dotze anys, jo ja ballava. Estar vinculat a la dansa ha sigut molt natural en la meva vida. He tingut la gran sort de tenir uns pares que ho han acollit i m’han donat suport en tot. És des d’aquí que he generat el meu entorn professional. No només he fet dansa, sinó que també canto, he fet d’actor i he participat de gestió de projectes. I, des d’aquesta complexitat, vaig decidir fer una companyia. Feia deu anys que estava en un espai de creació de Barcelona, nunArt, i vaig acabar fart, oferint espai per tothom, és molt difícil treballar amb Cultura de Barcelona i sentia que, si no sortia d’aquelles quatre parets, no era visible. La companyia és aquest desig de dedicar-se a les arts escèniques, des d’una mirada compromesa amb el món en què vivim, no parlar de coses des d’un lloc abstracte. Així sempre hem tocat temàtiques que ens commouen i ens semblen importants perquè generen preguntes.

Com es va traduir?

En un llenguatge que inclou el cos, el moviment, la dansa, però sempre hi ha text, cançó i context.

Entenen la pràctica artística com una eina de transformació social.

Exacte. M’agrada molt treure la por cap a la dansa. Potser per la trajectòria burgesa del nostre país, la dansa s’ha entès com un fet elitista i potser cal revisar totes aquestes pràctiques perquè entenguem que la dansa és una eina que tenim i que ens ajuda a moltes coses. I des d’aquí abordem la transformació social, com un apropament.

Com sorgeix Rojos?

Ara fa cinc anys vam fer Kórps i va ser una revisió de la tradició i les pràctiques que amagaven algun tipus de violència. Vam agafar cançons, danses que tenen a veure amb el nostre imaginari popular com la de vetllatori, referenciades en el Costumari Català de Joan Amades, i investigant més teòricament què hi havia darrere, perquè, des de la mirada actual, em semblava que hi havia algun tipus de violència. En el cas de Rojos, passa tot per una primera persona: com pot ser que jo no conegui, des d’una mirada més emotiva, tota la memòria del que es va patir durant la postguerra. I, com a persona que soc, des de la meva identitat, com pot ser que no conegui la memòria homosexual, el moviment artístic o el punt de vista de les mal anomenades dones públiques que són les que van començar a alçar la veu en aquella època i anteriors. La perspectiva des de la qual abordem el fet de posar cos a l’època de postguerra és des dels rojos, relats que no ens han arribat i que fan molt més complex el fet de poder entendre una època que evidentment influencia el present.

Què els porta a tractar el tema?

No és una idea premeditada, sinó casual. Estàvem a Corbera d’Ebre i fent una volta pel poble vell, el senyor Ramon ens va explicar què havia passat. Jo no ho coneixia tot i tenir família a Reus. M’adono que hi ha una informació sensible que influencia qualsevol persona que hagi crescut aquí i ho veig envoltat d’un silenci i d’una complexitat que des de l’educació no m’arriba. I em sento amb totes les eines artístiques com per arremangar-me. Així vam dissenyar quinze immersions en el territori en complicitat amb diferents agents culturals, que ens feien aproximar a molta gent, una d’elles amb Agitart al castell de Figueres. Tot això va desembocar en l’estrena al Mercat de les Flors ara fa dos anys.

Quina rebuda ha tingut i com els ha impactat personalment?

Ha anat canviant molt perquè, com que les guerres continuen, la peça es resignifica tràgicament. Va començar com un exercici d’aprenentatge i vam fer una conclusió escènica que va ser molt difícil en una època molt viva de la covid. Però aviat vam començar a guanyar molts premis i vam tenir un cert desencís, perquè no fem aquesta feina per guanyar premis. És contradictori, perquè cada actuació és una lluita.

Quan veu teatres buits en espectacles de dansa, què pensa, què sent?

Crec que cal preguntar com s’està programant. Nosaltres ens impliquem molt perquè vingui gent. Hem actuat a Euskadi amb el teatre ple. Hi ha hagut un agent cultural darrere que ha fet una gran feina. I és un moment important per programar peces així. A l’obra es diu que tota guerra sempre afecta tres generacions posteriors: la que ho pateix, la que ho calla i la que ho repara. Nosaltres, que som la tercera, no entenem en primera persona el triple impacte que té això que estem veient avui. Jo no hauria pogut dir això fa dos anys.

Consulta aquí totes les notícies d'Emporda.info