Visibilitzen la realitat de les dones pageses de l'Alt Empordà, durant el franquisme

Quan l’aleshores alumna de batxillerat de l’institut Cendrassos de Figueres, Xènia Pujolàs Moret, li va tocar escollir tema pel seu treball de recerca no va dubtar: «La meva àvia és pagesa i sempre m’ha explicat anècdotes i vivències d’aquells temps. M’interessava molt i volia saber més». Aquest afany la va dur a estirar el fil i edificar un estudi introductori sobre la vida de la dona a pagès, principalment durant el franquisme, que li ha permès dignificar el paper «d’un col·lectiu que mai no ha tingut veu i que ha passat del tot desapercebut tot i haver estat el pal de paller que dinamitzava la vida a pagès». Aquest treball de Pujolàs, que viu al Far d’Empordà i que actualment estudia Educació Primària a la Universitat Autònoma de Barcelona, va ser mereixedor de tres premis, entre ells l’Albert Compte dins el camp de les Humanitats i les Ciències Socials. Un resum d’aquest estudi s’ha publicat ara a l’últim volum dels Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos.

Assessorada per la seva tia, la mestra i llicenciada en Ciències de l’Educació, Rosa Maria Moret, Xènia Pujolàs va entrevistar catorze dones pageses de diferents pobles de l’Alt Empordà, nascudes durant la primera meitat del segle XX i que tenien entre 70 i 90 anys. L’objectiu, explica, era «formular un model de dona pagesa, copsar la importància de la seva feina i veure com vivien». Pujolàs va indagar sobre aspectes claus d’aquestes dones com els estudis i la formació que van rebre, el matrimoni, la religió i la política, les tasques i el seu paper dins la família. Pujolàs ho té ben clar: «Eren dones que no paraven mai, si no estaven treballant a casa, estaven ajudant a tothom i sobretot a l’home, que era qui portava l’economia; elles sempre en depenien, eren la seva ombra», assenyala tot afegint que ben poques tenien propietats, acabant sent depenents econòmicament del cap de família.

Inculcant valors adaptats al gènere

Amb els resultats a la mà, Xènia Pujolàs reconeix que la foscor a la qual les ha sepultat la història es deu, «sobretot, a la repressió franquista en la qual van créixer i que les va silenciar». En aquest sentit, quan eren unes nenes, se les deixava anar poc a escola separant-les dels nens des de ben petites i educant-les de manera ben diferent per transmetre uns valors escaients al seu gènere: «La finalitat era que fossin bones dones dels seus marits». Pujolàs descriu com tota l’escolarització la van fer en castellà i que les poques que sabien escriure i llegir en català ho van fer més tard, d’adultes, i de manera esporàdica. Quelcom en què incideix l’autora del treball és que les més joves han intentat no perpetuar aquest model en les generacions posteriors: «Han viscut molts canvis i han volgut que els seus fills, i sobretot les filles, tinguessin moltes més oportunitats d’estudiar».

Un dels apartats en els quals indaga l’estudi és el temps de festeig i el matrimoni posterior, tenint ben present que «les relacions de la família es basaven en la jerarquia» i que la funció de la dona «era fer-li agradable la vida a l’home, tenir cura de la casa, engendrar els seus fills i procurar-li plaer». En un anunci de l’època, reproduït a l’estudi, es llegeix aquest missatge dirigit a les dones: «Hazlo sentir a sus anchas. Deja que se acomode en un sillón o se recueste en la habitación». Cal dir que, habitualment, aquestes dones es casaven molt joves.

En el treball no s’obvia, a més, que la dona es veia obligada a deixar casa seva per anar a viure a la casa pairal de l’home on, quasi sempre, compartia sostre amb els sogres, als quals, algunes coneixien en aquell mateix moment, i, fins i tot, els cunyats. Aquesta convivència entre generacions amb caràcters diferents acabava generant situacions, en alguns casos, molt tenses i difícils, fins i tot, un ambient opressiu.

Quan Xènia Pujolàs va intentar abordar temes com la religió i la política, es va trobar amb certes reticències per part de les entrevistades: «Estic segura que a casa es parlava de política, però algunes dones no volien fer-ho i d’altres no en tenien gaire idea». A l’estudi, es constata com «la majoria de la gent tenia por de parlar, perquè el país havia quedat dividit en vencedors i vençuts i tothom sabia en quin bàndol havien lluitat». En aquest ambient, les dones «continuaren en el seu paper de pal de paller del nucli familiar i mantenint-se subjectes a unes normes estrictes i a un rol del qual difícilment podien sortir».

Una jornada sense fi

Respecte a les seves feines, Xènia Pujolàs admet que, «tradicionalment, a la dona se li encarregava la cura dels animals i la feina de la casa, mentre que l’home era al camp». Tot i això, «la jornada laboral de les dones a pagès no tenia horari, ni calendari. La mestressa no parava mai». En aquest sentit, la dona a pagès no podia gaudir de quasi descans. Xènia Pujolàs deixa constància d’algunes de les tasques d’aquestes dones com munyir vaques matí i tarda; tenir cura dels altres animals, de la mainada i també de la gent gran; arranjar la casa i fer el dinar. També recorda l’hora de rentar la roba, fos al viver, al safareig o la ribera, una activitat que es va allargar molt en el temps, ja que aleshores no hi havia rentadores. Al treball s’hi inclouen, entre altres, imatges de finals dels anys vuitanta que ho testimonien. «Era normal veure dones caminar amb cossis, cistells, galledes, cubells i gibrelles i tornar amb la roba neta i molla cap a casa».

A les catorze dones, Xènia Pujolàs els va preguntar si haurien canviat la seva vida o si la tornarien a viure igual. La majoria d’elles, malgrat no haver gaudit d’una vida pròpia, «es conformaven, deien que era el que els havia tocat». De fet, a l’hora d’extreure’n un model, Pujolàs parla «de dona submisa i adoctrinada pel franquisme». Amb el pas del temps, però, la dona «lluita per fer-se un lloc en un món fortament masculinitzat». Allò que té molt clar, Xènia Pujolàs, és el «paper essencial» d’aquestes dones, ja que sense elles «res hauria funcionat». Se sorprèn que «no se les hagi tingut massa en compte tenint una vida i mil històries, havent estat sempre allà, ajudant, sempre abocades cap als altres».

Amb aquest treball, Xènia Pujolàs ha estat reconeguda amb el premi Albert Compte. També des del mateix institut Cendrassos de Figueres van premiar l’estudi i, finalment, l’associació d’Història Rural li va concedir el premi Mestall 2022, dirigit a treballs de recerca de batxillerat i que busca difondre i potenciar la investigació històrica sobre el món rural. Més enllà de tots els guardons, Xènia Pujolàs percep aquest treball com «un homenatge» a totes aquestes dones amb el qual ha volgut donar-los visibilitat, reconeixent «que sempre han estat i que nosaltres estem aquí gràcies a elles».