Manel Menéndez, home de frontera

Quan Manel Menéndez (1952) llança, furtivament, la mirada enrere, envers el passat, pot assegurar, sense por a equivocar-se, que el temps concedit l’ha aprofitat amb escreix. Fill de pare asturià i mare catalana establerts a Cervera de la Marenda, es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona i en Literatura Hispana i Hispanoamericana a la Universitat de Perpinyà. Al llarg de quinze anys, va ser director d’Aliança Francesa a Mèxic DF, Goiânia i Sao José dos Campos a Brasil, i de l’Institut Francès de Malabo, a Guinea Equatorial. Condecorat pel govern francès com Chevalier dans l’Ordre des Palmes Académiques, viu, des del 1973, amb la família a Llançà. Des d’aquest redós privilegiat desplega el seu amor per la fotografia, l’escultura i la literatura que sempre l’han acompanyat i li han servit com a eines per expressar-se.

Ens donem cita a la Casa de Cultura on Manel Menéndez és a punt d’inaugurar una exposició amb una selecció de fotografies i haikus que ha anat creant els darrers anys. En unes vitrines, tots els llibres que ha escrit, entre ells els més recents: Del centro del mundo al ombligo de la luna (Círculo Rojo), que presenta el dia 23 a la biblioteca de Figueres, i Artistas, caimanes y satélites (La Màquina del temps), coescrit amb Francesc Meseguer. Ambdós volums són un quadern de bitàcola excepcional amb el qual resseguir les seves enriquidores vivències i nombroses coneixences. «Volia compartir tot això», confessa. Em parla, entre altres, del poeta Josep Palau i Fabre a qui justament va conèixer a Llançà, amb qui va mantenir dilatades converses al llarg de més de dues dècades i en les quals Picasso era molt present. «Alguns el titllaven d’esquerp, dur, aspre, excessiu, ombrívol, però a mi em fascinava aquella persona atenta i amb gran art de rebre», matisa. Palau i Fabre va ser, talment, clarivident el dia que li va dir: «Quan tot això que m’explica, surti, no pararà d’escriure».

Això es copsa al llibre Artistas, caimanes y satélites on Menéndez fa una profunda immersió en el seu mapa familiar. Ell, que s’autodefineix com «producte de frontera», aquella línia divisòria físicament inexistent, però mentalment tan present, reivindica amb insistència que se’l consideri empordanès i, sobretot, llançanenc, terra on té arrels des dels anys setanta. Malgrat créixer a Cervera de la Marenda, ja de petit i «quan Franco ho va permetre», Manel Menéndez anava sovint a Portbou per visitar l’àvia materna que hi vivia. Cal dir que el seu avi Mariano havia estat cap de la imponent estació de trens.

Aquesta voluntat d’indagar en el passat familiar, va dur a l’autor a explorar detalls mai confessats, segurament per dolorosos, de la vida, quasi de pel·lícula, del seu pare, Manuel Menéndez Martínez. Va partir de records rescatats d’altres familiars i, sobretot, dels documents conservats a l’Arxiu de Salamanca. Nascut el 1918 a Robledo (Astúries), militant de les Joventuts socialistes, Manuel Menéndez Martínez va entrar a l’exèrcit i va ser comandant del batalló Rapín. Era tinent d’enginyers. Va intervenir a la batalla del Naranco, el pasillo de Grado divuit mesos i, més tard, va fugir per Gijon i va acabar pres en un creuer de guerra que el va conduir al Ferrol i, finalment, a Miranda d’Ebre on va restar cavant trinxeres. El seu fill creu que es va escapar, ja que se’l troba més tard participant i sobrevivint a «la batalla oblidada» a Alto Tajuña. Torna a caure presoner, el porten a Barcelona i al front de l’Ebre. Finalment, acabarà travessant la frontera, passant per Figueres i, més tard, per la muntanya. El destí serà un dur periple pels camps –Barcarès, Saint-Cyprien i Argelès– i les mines de ferro de Baquère i Escaró, a la Cerdanya francesa. Segurament va col·laborar amb els maquis, inicialment integrats per «refugiats espanyols que volien tornar a Espanya i que s’armaven fent petits atemptats i robant als alemanys». De fet, el pare va ser perseguit pels nazis, empresonat i conduït a Cervera de la Marenda «per construir el mur sobre la platja», un mur pensat per evitar el suposat desembarcament dels aliats pel Mediterrani. Va ser aquí on conegué la seva dona.

Manel Menéndez fill admet que desconeixia pràcticament tota la història del pare, un home que sempre va mantenir vincles polítics, a tal punt que tenia el carnet número u del Partit Socialista a l’exili. «Sabia que l’havien condemnat a mort, que havia estat presoner, però mai m’ho va explicar ell, potser era la seva manera de protegir-nos, que no ens estigmatitzessin», confessa. Part d’això s’evoca a Artistas, caimanes y satélites. Menéndez, però, ha continuat indagant i ja té un altre llibre a punt, aquest enriquit amb altres dades socioculturals sobre aquella Astúries «mai viscuda»: la transhumància, l’emigració a Cuba i Amèrica, les cançons...

Doctorat en Estudis Mexicans

Els pares, doncs, van construir de zero una vida a Cervera de la Marenda, fora de l’àrea franquista i així el seu fill, Manel, va poder formar-se en aquella França dels anys 60 i 70. Ja casat amb una llançanenca i amb dos fills, i gràcies a un doctorat en Estudis Mexicans, el 1982 inicia la seva «vida nòmada» que el porta, primer, dos anys a Colòmbia, i després sis més, del 1987 al 1993, a Mèxic. Admet que va viure «a tope» aquells anys. Com a gestor cultural, organitzava tota mena d’actes, però també assistia a tot el que es feia a la capital. «Era l’orgia perpètua», assegura rememorant el clàssic de Vargas Llosa. Després de Mèxic arribà l’experiència al Brasil del 1997 al 2001 i a Guinea, del 2001 al 2003, on ja va ser director de l’Institut Francès. La seva tasca era «fer difusió de la llengua i la cultura francesa» pel continent africà. Al llarg d’aquests anys, va conèixer un munt de gent, des de noms tan reconeguts com el pintor José Luis Cuevas «amb qui parlava molt de Catalunya i Astúries»; l’escriptor Álvaro Mutis; el pintor Botero o el poeta Octavio Paz, fins a persones que malvivien al carrer. Totes coneixences «excepcionals» i experiències que l’han convertit en un home obert, sensible i extremadament culte. «Soc conscient d’haver rebut molt i quan has rebut molt tens ganes de donar», diu.

D’això i més parlarà Manel Menéndez el dia que presenti el llibre a Figueres. L’acte també servirà per mostrar dos llibres més: La filla de la Terra Alta a cals Tarradellas, de Teresa Cau, i Últimos días en Collioure, 1939, y otros estudios breves sobre Antonio Machado, de Jacques Issorel.

Viatge per la terra dels «arhuacos»

La memòria de Manel Menéndez és prodigiosa. També les vivències. Al llibre Del centro del mundo al ombligo de la luna rememora un viatge a la reserva indígena dels arhuacos, ubicat al vessant meridional de Serra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia, el lloc on, diuen, «la humanitat» va néixer. Corprès per la majestuositat del paisatge, Menéndez va tenir el privilegi de compartir el dia a dia d’aquell poble, els seus rituals, tradicions i creences.