«El teatre és un tresor i, per poc que pugui, no el vull perdre mai»

Parlem enmig dels assajos de la nova obra que prepara, El pare de la núvia, escrita per Hèctor Claramunt i Joel Joan, qui també la dirigeix. L’estrena està prevista just després de la cloenda de la seva gira amb Master Xof.

El veig molt estressat.

Així és la nostra feina: o no en tens gens o tota ve de cop.

En el cas de Master Xof diria que, a més, està anant molt bé.

Molt, té molt èxit i és una llàstima aturar la gira. Puc dir que mai m’ha anat malament, però amb aquesta obra la gent s’ho passa tan bé, riuen tant, es posen drets aplaudint. És una funció feta amb molt de carinyo.

A més l’ha escrita vostè.

Sí. N’he escrit altres, també, però no ho dic mai. Una, que em fa una certa vergonya i una altra, perquè ja tenim prou èxit i no cal dir-ho. Porto trenta anys al Teatre Condal i a l’època de la pandèmia vam buscar una obra que fos d’un humor molt humà, molt blanc, molt sentit, molt quotidià i divertit, de poca gent, que convidés a la gent a sortir en uns moments difícils.

A Master Xof només apareix el seu personatge, un xef al qual volen jubilar.

Sí, el vol jubilar la família, i ell es tanca a la cuina on vol començar una vaga de fam. Però com que té el menjador ple, que són els espectadors, els hi explica una mica com ha anat la història i els vol fer un menú especial.

Com pot voler algú tancar un local que es diu La Perdiueta Eixerida?

(Riu) Perquè ja soc gran i és mentida que ho sigui. Això em dona peu a explicar-lis com de bé em trobo.

A l’hora d’escriure-la o també representar-la, no sé si s’ha sentit interpel·lat d’alguna manera davant la seva pròpia situació, la d’un actor de 74 anys?

Una mica sí perquè jo també tinc l’edat dels senyors que s’han de jubilar, que ja ho hauria d’haver fet, però quan cuines amb tant de carinyo, actues amb tanta estimació i tanta empatia amb la gent, la idea de jubilar-se no entra. I, per altra banda, amb els diners que et donen tampoc no cal. Ja vas tirant, ja m’ho arreglaré jo sol. No cal que vingui l’Estat a donar-me quatre cèntims i deixar-me a casa.

Durant la pandèmia es va copsar aquesta fragilitat del sector, d’un ofici que, a part que el pugui sentir com a vocació, també, el pujar cada dia a un escenari, comporta molt respecte.

El públic és el que ens fa tenir aquest respecte i el que ens fa continuar. Per mi, sortir a l’escenari i copsar aquesta corrent de simpatia, que es nota, si alguna vegada has pensat a retirar-te... tota aquesta gent té la voluntat i l’estimació de venir-te a veure. Això no ho podem acabar aquí. Bé, sí, algun dia s’acabarà, però que no sigui per la nostra voluntat. La nostra voluntat és de ser-hi. I al final (el de l’obra) és molt maco, molt sincer. Un dia se’m va escapar: «no sé si no ens tornarem a veure». De cop t’adones que tens una edat, una edat en la qual molta gent ja comença a no ser-hi. Però no hi penses o jo no vull ni pensar-hi. Jo soc molt feliç dalt d’un escenari i la gent està tan contenta de veure-m’hi que penso, això és un tresor i per poc que pugui no ho he de perdre mai.

I sobretot amb el teatre que, potser, és la connexió més directe.

Directe i diària. L’escudella que faré dissabte a Roses potser no serà la mateixa d’ahir o d’abans d’ahir perquè cada públic és diferent i cada persona del públic també ho és. I aquesta intenció que tens de dirigir-te a aquella senyora o senyor és el més maco que té el teatre, es crea una màgia que no la té res, ni el cinema, ni la televisió. Aquesta màgia teatral, de proximitat, de comunicació.

Malgrat la seva llarga trajectòria i bagatge, no sé si abans de la funció encara hi ha nervis.

Home, és clar, perquè el públic sempre és nou i diferent. I sempre surts amb la intenció de guanyar-te’ls, que vegin que tot això ho fas per ells. És un acte de generositat i esperes que la gent sigui generosa i, en el meu cas, he de dir que la gent ho ha estat molt, molt. Me n’aniré d’aquest món quan em toqui amb aquesta alegria d’haver tingut la generositat de la gent.

A més, fent comèdia, que semblaria un gènere fàcil, però diria que no ho és gens.

No, perquè comèdia en pot fer tothom i qualsevol cosa, relliscada o disfressa, és comèdia, però aquest humor que jo intento donar a la gent, que és molt quotidià, d’allò que ens passa cada dia, això és més difícil. I trobar-li aquell punt. Però això ho fan els anys i ho fan les funcions. Jo sempre dic que una funció els primers dies costa molt d’anar trobant-li els punts, però quan ja l’has fet unes quantes vegades ja saps què has de retocar. Realment no és fàcil fer riure i, sobretot, no és descansat. Sempre dic que el drama és més descansat perquè et poses a plorar i vas fent. Al riure li has de donar la pausa, el moment, el gag en el moment exacte i, sobretot, l’actitud optimista, engrescadora, animadora.

Si un no és així d’optimista també és difícil transmetre-ho.

Sí, una cosa és fer la funció, dir el text, i l’altra traspassar al públic allò que has volgut dir amb aquell text. Tot text té una connotació i tu els hi vols donar servit i moltes vegades la gent s’engresca.

Que la propera obra, la que ara està assajant, sigui més coral, i no hagi de portar tot sol la funció, l’alleuja o no?

Saps que em passarà? (riu) Que no surto d’escena per res. És aquell compromís que tenim amb el públic. Res d’estona de descans. Hem de ser-hi a totes i passar-nos-ho bé. Els directors i autors de la comèdia ja m’han avisat que em maxacaran perquè en aquesta funció no paro, no paro. Penso si físicament podré aguantar, però de moment no tinc cap símptoma. Les cames encara m’aguanten. Vaig fent i penso que m’avisaran quan no pugui o algú altre ho farà.

Mentre un pot encara memoritzar, dir el text i sentir-se a gust fent-ho...

Sí, sobretot sentir-t’hi a gust. El director deia avui (divendres passat) que hem de ser feliços dalt d’un escenari i jo procuro ser-ho. Perquè si tu ets feliç, la gent s’ho passarà bé i serà també feliç. Si hem d’anar a patir, no cal.

També és d’agrair que vulgui seguir fent gires perquè imagino és un desgast.

L’altra dia vaig pensar, ara els hi diràs que ets gran i que ja no faràs gires. Però, clar, no fer gires és no venir a Roses o a Figueres o a Reus, o no anar als mils llocs de Catalunya on he anat. A tots ells m’han atès molt bé i a tots hi tinc molt de carinyo i molts records. I, total, fer una gira és pujar-te a un cotxe i arribar al lloc. Fer gires pels pobles és una meravella, conèixer la gent.

I és que l’escenari és casa seva.

Sí, ha arribat un punt que la meva dona em diu: «No hi ets mai a casa». Però a la que pot ella també m’acompanya i així estem junts i passem l’aventura.