A vegades, la vida ens posa moltes proves per superar, algunes realment dures que ens coarten la llibertat i ens prenen la identitat. Sovint, només una força interior ens permet superar-les. Aquest és el cas de Júlia Domínguez Fernández (1955) qui ha volgut relatar la seva història personal a la novel·la biogràfica Jo, Júlia (Girasol Edicions). Amb el suport de la poeta Montse Cufí, responsable de l’edició i transcripció, Domínguez, qui viu des de fa catorze anys a l’Empordà, ha fet el pas de reviure tots els passatges de la seva existència, també els dolorosos, amb la voluntat de compartir per ajudar altres dones «que es troben en el mateix cas i no veuen sortida». Jo, Júlia es presenta, per primer cop, aquest divendres a dos quarts de set del vespre a la biblioteca de Figueres.
Durant l’entrevista, l’emoció embarga Júlia Domínguez quan veu la prova a color del llibre, dissenyat per 19 Estudi Creatiu, que li porta l’editora. A la portada, un retrat fet per Mar Bertran, on se la veu radiant, amb una mirada serena, la mateixa que ens regala. «Mai havia fet cap dietari», admet, «però tenia ganes d’explicar-me, com una mena de teràpia, despullar-me així no ho havia fet mai , ha estat com si ho tornés a viure». El febrer passat va començar aquest procés de buidatge enviant-li àudios d’una hora a Cufí que ella anava transcrivint, adaptant i construint la novel·la sense perdre l’essència de la veu de la protagonista. «Hi havia moments que havia de parar, m’afectaven tant, no podia transcriure’ls d’una tirada», reconeix Montse Cufí qui manifesta que, en part, va acceptar fer aquest llibre «una mica per ajudar-la a curar» aquesta ferida.
Coratge i valentia
El llibre s’enceta amb un text introductori del poeta Lluís Bosch qui afirma «estar davant una història que defensa el feminisme i denuncia el masclisme». «És un crit a favor de les dones, de la seva capacitat de tirar endavant, per lluitar i per demostrar el seu coratge i valentia», afegeix. D’això, Domínguez n’ha tingut molt. Quan ella tenia nou anys va perdre al seu pare, després que aquest estigués set anys malalt. «Li van donar l’extrema unció dues o tres vegades», rememora. La seva mare, amb 40 anys, va quedar viuda amb tres fills i ella, per ajudar-la, s’aixecava ben aviat, a les 5 del matí per acompanyar-la a la feina. Quan acabava, esmorzava i anava a escola. El dia que no es despertava a temps i la mare ja havia marxat, la Júlia es llevava i encenia l’estufa econòmica, escalfava aigua i li netejava la roba interior. Per Domínguez la mare era un ésser de llum, una de les persones que més ha estimat. «Sentia una gran tendresa pels meus pares, bé, per tothom», confirma.
Júlia Domínguez va haver de deixar l’escola aviat, als 14 anys, malgrat estar molt capacitada per l’estudi. Va entrar a treballar a la colònia tèxtil Rosal, a tocar de Berga. Va ser, diu, «una època bonica, de joventut» tot i que l’esforç era considerable, ja que «em llevava a les 4 del matí i quan tornava de la fàbrica anava a aprendre a brodar i cosir». Les coses es van començar a tòrcer en conèixer qui seria la seva parella, la persona amb qui es casà. «El maltractament el vaig començar a patir als 15 anys, però jo no sabia, que allò era maltractament», explica. Malgrat tot, es va casar amb ell el 1976 i el mateix any van tenir la seva primera filla. Més tard, arribà el fill. Durant tot el temps que va durar el seu matrimoni va patir molta soledat i aïllament. «Ell devia pensar que jo seria la persona que li facilitaria la vida, talment com si fos una minyona», explica tot afegint que «jo contemplava la parella com una unió entre iguals (...) però ell era d’aquells maltractadors que tenien la dona com un drap». Finalment, després de viure situacions molt difícils i infidelitats, se’n va separar.
Aquí també va iniciar un altre calvari, ja que l’exparella la va ofegar amb denúncies. «Influït pels seus pares, era com si jo no tingués drets. Ell venia, encara que no li toqués, perquè es pensava que era l’home, i se’ls volia endur». Ella, però, no li deixava i ell anava a la policia i la denunciava. Qualsevol excusa era bona. «Va ser una constant», afirma. Fins i tot, un dia la van venir a detenir dos agents. Júlia Domínguez es va sentir totalment desemparada, també per la justícia, malgrat que «els jutges em van donar sempre la raó». Per a ella, però, va ser extenuant, arribant a pesar 37 quilos, «només se’m veia la pell i els ossos». Li queien els cabells a dojo i els nervis i l’angoixa se la menjaven. Tenia 37 anys.
Domínguez va deixar passar el temps –dos anys a casa sense sortir– va tenir una nova parella, amb qui es va casar quan tenia 45 anys i es va traslladar a viure a Gironella. En ell va buscar «certa protecció» per als seus fills, ja que fins aquell moment depenien econòmicament d’ella perquè l’exparella li revisava la pensió constantment. Tampoc va funcionar i, a més, la seva pròpia família –fins i tot els fills en els quals s’havia bolcat– li van girar l’esquena, de forma incomprensible, influïts negativament per la germana de la Júlia. Actualment no hi manté cap relació. «Tots ells m’han donat l’esquena», diu lamentant-ho profundament. «Quan vaig veure que no es preocupaven de mi, malgrat que sempre he estat una bona mare, vaig entendre que els meus fills no m’estimaven».
Fer el bé als altres
Malgrat aquesta «muntanya russa» emocional, Domínguez va refer-se i va continuar amb la seva vida. «Dono gràcies que no van poder canviar-me tot i que ho van intentar, però amb la meva forma de ser, el meu caràcter, no ho van aconseguir», assegura. «Sobretot per la seva gran capacitat de fer el bé», creu Cufí, tot i que Domínguez matisa que ha estat això mateix el que va donar ales als altres per fer-li mal. «No em penedeixo de res de la meva vida, va passar així i ja està. Aleshores no tenia la vivència d’ara, ni els recursos psicològics». A la presentació a Figueres, l’autora estarà acompanyada de l’editora i dos membres del SIE Alt Empordà. Magda Bosch en farà una lectura teatralitzada.
