«Som un país de memòria fugissera», constatà Alfons Martínez, historiador i regidor de Cultura de l’Ajuntament de Figueres, amb el llibre Encara no sé com soc de Maria dels Àngels Vayreda (Lladó, 1910-Figueres, 1977) entre les mans, la prova més palpable d’aquesta afirmació. Tot i contenir un testimoni excepcional de la guerra civil i l’exili, un dels primers amb mirada de gènere, ser escrit amb una senzillesa que colpeix i haver edificat a Teresa, «una de les millors heroïnes de la novel·lística catalana», l’obra ha quedat mig oblidada malgrat haver-se reeditat quatre vegades des de la seva primera publicació el 1970. Ara, gràcies a la visió i insistència de l’historiador Enric Pujol, la Diputació de Girona vol tornar-la a fer present publicant el volum dins la col·lecció Josep Pla.

Molts dels presents a l’acte de presentació del llibre, divendres passat a la biblioteca de Figueres, l’havien llegit. Coneixien, doncs, de primera mà «la seva vigència», aquesta veu literària, a vegades «adolorida però serena i mai vençuda per la nostàlgia», que reflecteix l’experiència personal de l’autora, però també una veu col·lectiva, com va descriure la filòloga Anna Maria Velaz, tot recordant que enguany es commemoren els quaranta-cinc anys de la mort prematura de Vayreda. Aquesta desaparició, als 67 anys, va ser, possiblement, la que va trencar abruptament una trajectòria brillant que, com a escriptora, l’hauria dut a ser molt més coneguda ara, admeté Enric Pujol.

Qui fou una de les Cariàtides de l’Empordà, tal com la va batejar el poeta Carles Fages de Climent, va ser una escriptora amb un estil molt personal capaç de construir, en el cas d’Encara no sé com soc, «una veu impregnada de sinceritat». En el llibre, que va rebre el premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona quan es publicà per primer cop, es narra en primera persona –un plantejament modern– la vida de Teresa, des de l’adolescència fins a la maduresa, quan es casa, quan pateix la guerra civil i com madura en aquelles dures circumstàncies, patint en pròpia pell la pèrdua d’allò que més estima. «I tot sota una mirada femenina, de dona, que tot ho analitza i es qüestiona», confirmà Velaz. Vayreda va escriure sobre la guerra molts anys després de viure-la, ho va fer a través del record. «Aquest distanciament temporal actua com un element objectivador i en benefici de la novel·la», apuntà la filòloga.

L’acte de presentació a Figueres va atraure un nombrós públic, entre ell molts familiars de l’escriptora. Un dels seus nets, Joan Vallès, va parlar del lligam de l’autora amb el territori, amb la natura i la terra, de la seva «arrel pagesa», dels seus coneixements que va bolcar en la seva obra. També va intervenir Jordi Masquef, en representació de la Diputació de Girona, destacant «l’honestedat» de l’obra de Vayreda, «el retrat d’una generació de dones d’aquest país». Cal remarcar que aquest llibre també ha estat inclòs per les comissàries d’Empordoneses i que està dedicat enguany a la reinterpretació de vint clàssics literaris.