Si Figueres pot presumir d’alguna cosa és d’una activitat literària que no s’atura ni consumit Sant Jordi. No passa dia que un o altre autor, novell o veterà, pugi a la tarima per fer descobrir i compartir els seus mons i els seus processos creatius, a àvids i incansables lectors, material en el qual, sovint, s’hi reconeixen. No podria ser d’altra manera perquè, tal com afirmava Vicenç Villatoro fa pocs dies al Cercle Sport Figuerenc, es va vivint i escrivint al mateix temps.
No passa sovint que un escriptor arribi amb dos llibres sota el braç però Vicenç Villatoro és, tal com el va descriure Alfons Romero, «un treballador incansable». A Figueres, però, es va centrar a desgranar el fill més jove, Tren a Maratea (Proa), una novel·la de poc més d’un centenar de pàgines on es retroba amb un paisatge que ja apareix a La casa dels avis i uns personatges que li permeten parlar «d’exilis ètics, quasi existencials per mantenir el record d’abans», segons Enric Pujol. L’argument atrapa des del minut zero: un home gran torna al poble on va néixer i d’on va marxar trenta anys abans, en temps de guerra. En el trajecte en tren coneix una professora amb qui compartirà el tram final del retorn i records sovint incòmodes. «Aquesta és una novel·la de maduresa literària per l’estil, la concisió, les referències vitals, reflecteix una filosofia de vida», afegí Pujol. L’autor, que va negar que fos una novel·la «autobiogràfica» però refermant que naixia «de la relació amb la pròpia vida», va regalar als presents una masterclass sobre el seu procés íntim d’escriptura on va desvetllar que les històries neixen «sense planificar-les» i sovint «d’una incomoditat». «La narrativa és un artefacte molt poderós per parlar de temes de fons però no per adoctrinar», conclogué.
Potser no es tracti d’alliçonar, cert, però sí pot la narrativa o la veu poètica, en aquest cas, esdevenir un vehicle altament influent per emfatitzar i donar visibilitat a allò que es percep com injust i deplorable. És el que va fer sempre Maria Àngels Anglada (1930-1999), una escriptora compromesa amb el seu temps que va fer de la paraula bellament escrita una arma esmolada i incisiva. La professora i especialista angladiana, Assumpció Heras, ho va fer palès amb profusió de detalls i exemples, durant l’acte que anualment organitza Atenea –en aquest cas, divendres passat– per recordar a aquesta autora cabdal de les lletres catalanes que va morir massa aviat, un dia de Sant Jordi de fa ja vint-i-tres anys. Les guerres com les de Vietnam o els Balcans que deixaren vides malaguanyades i molt dolor van dur-la a escriure «al·legats contundents contra elles, la violència i el vessament de sang». «L’actualitat l’empenyia a pronunciar-se», assegurà Heras. Ho va fer tant amb l’obra literària –El violí d’Auschwitz (1994) sobre el patiment del poble jueu als camps de concentració alemanys o El Quadern d’Aram (1997) en què tracta l’angoixa radical del genocidi armeni– com amb innumerables articles d’opinió a premsa. «Anglada lluitava contra la desmemòria», assenyalà Heras. No només les guerres la preocupaven, també altres perills com el de l’energia nuclear. També va fer seva la defensa del paisatge o la lluita per preservar el patrimoni. «L’oblit pot ser el pitjor dels enemics», sentencià l’especialista qui va concloure que el millor era «recordar-la i rellegir-la infatigablement».
De cinema i altres històries
Si dissabte al matí, la biblioteca acollia la presentació del magnífic llibre Una nissaga de majordoms del castell de Peralada, l’auditori del Museu de l’Empordà obria les portes a la tarda a Pep Prieto. Com un fill pròdig, el conegut escriptor i crític de cinema tornava a trepitjar la ciutat, on va viure i estudiar durant tres anys, per parlar de La dona eterna (Columna), la seva darrera novel·la, «suggeridora i inquietant», segons el regidor de Cultura Alfons Martínez, «un exercici difícil superat amb esforç», segons el propi creador. El llibre, «una història de mares i filles», com qualificà Prieto, arranca amb un estil realista i planteja un canvi de registre a mitja lectura, un gir inesperat que atrapa als lectors i del qual Prieto, va confessar, «estar-ne molt orgullós». El cinema i el seu influx recorre les més de quatre centes pàgines del volum. Només dir que una de les protagonistes és una vella actriu que havia aspirat a grans papers a Hollywood. Durant la presentació, Prieto va reconèixer la influència d’algunes directors icònics, com Alfred Hitchcock, de qui assegurà «sentir-s’hi en deute», però també d’altres grans com Billy Wilder, James Cameron, Robert Zemeckis o Hans Zimmer, a qui sempre escolta mentre escriu. La conversa, doncs, va ser un viatge pletòric per l’univers de l’autor amb recomanacions cinèfiles incloses que Fedora, Regreso al Futuro o Super 8, films que ja formen part de la cultura col·lectiva i dels quals Prieto beu a l’hora de construir mons a mig camí entre el passat i el present.
