Juan Vico (1975) és autor de diversos llibres de relats i novel·les, així com poemaris. Actualment és professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

A La fábrica de espectros defensa que el cinema representa l’ombra del nostre món.

A vegades es diu que el cinema és una còpia exacte de la realitat però analitzant les opinions que hi hagut al llarg de la història i amb l’experiència dels primers humans, que van veure imatge en moviment, el que apareixia, tant aleshores com ara, és una versió de la realitat, una cosa que se li assembla però que no ho és. L’anomeno ombra per aquesta idea del principi del cinema, que el què es veia era un reflex pàl·lid de la realitat, sense so, sense color. La meva tesi és que encara seguim en aquest estadi, tot i que amb la tècnica semblaria que estem veient la realitat.

La fascinació dels primers espectadors fou efímera i al cinema li va caldre desenvolupar-se.

Al principi ho veien com una curiositat, un fenomen de fira i es deia que duraria poc, que era la novetat tecnològica del moment. Però, per desenvolupar el seu llenguatge propi, va haver de tirar d’altres arts i disciplines, abans que fos considerat un art: des d’imitar estructures narratives de la novel·la, formes de moure’s del teatre, composicions de la fotografia o de la pintura. Ningú creia que allò podria arribar a ser una forma d’expressió autònoma i amb categoria. Va haver de passar el temps perquè s’aconseguís i la gent ho veiés com un nou art. Tot i això hi ha encara un cert prejudici que el cinema és sovint un art menor, un entreteniment menys legítim per transmetre missatges artístics.

Parla dels inicis, dels germans Lumière i com van inventar el remake. En defensa la creativitat.

Si un mira aquelles pel·lícules amb curiositat i sense prejudicis hi ha molt treball de composició i qualitat fotogràfica. Hi ha molt més del que sembla, sí. Sempre s’ha vinculat als Lumière amb la invenció del documental i a Méliès, amb la ficció. Per mi, això és relatiu perquè hi ha molt de ficció en les creacions dels Lumière. De fet, Méliès era un científic i tot i que les seves pel·lícules eren somnieigs i coses que semblaven màgia, era un tècnic, així que les fronteres entre ambdós semblen força difuses. Es tracta de trencar els tòpics i barreres i buscar els matisos, els grissos.

El cinema és inseparable de la ritualitat.

Cert, només cal pensar com s’ha vist el cinema fins fa poc temps, com una sessió col·lectiva, de passar un estona en silenci, absorta davant la pantalla, sobretot en l’època en que no hi havia televisió o no tenien accés com ara. Era un moment màgic que ens separava de la realitat, una mica com el teatre.

Com el que feien els humans que utilitzaven coves per pintar?

És una teoria molt maca que hi ha, que el primer cinema eren pintures que, amb la llum de les torxes, es movien. Hi ha persones que no estan d’acord però jo li he volgut donar a l’assaig un gust molt literari, res acadèmic o científic.

El digital ha anat canviant la manera de consumir cinema.

Ara hi ha una saturació d’imatges audiovisuals, és un bombardeig. Allò bo és que podem accedir a una quantitat d’obres audiovisuals que fa poques dècades era impossible però tanta oferta satura i ens costa més interessar-nos a un nivell més profund. Abans veies una pel·lícula i tenies la sensació que era un moment més excepcional, una experiència més profunda. Ara si en deu minuts no t’enganxa canviem. També amb tant accés ens costa escollir i tinc la sensació que veiem el mateix tipus de coses o ens quedem amb la selecció de l’empresa de torn.

L’espectador també s’ha situat a l’altre costat.

Fins no fa tant de temps era excepcional que tu gravessis o fossis gravat. Ara ja no només som consumidors de productes sinó també productors. La nostra relació canvia amb el mitjà, no sé si millor o pitjor, tot depèn de l’ús que li donem. És la gran revolució.

Les xarxes són una amenaça per la indústria?

Per la producció diria que no perquè se segueix produint molt i veient molt. Potser ara el més difícil és distribuir-la, que la gent la pugui veure perquè amb tant que hi ha. Costa més trobar espectadors.

L’assaig s’ha publicat a l’editorial empordanesa WunderKammer.

Ha arribat en el moment perfecte i amb l’editorial perfecta per la dimensió de l’assaig, pel seu esperit. El treball amb l’editora ha estat també fantàstic i en el llibre hi ha suggerències seves. WunderKammer és una editorial que admiro moltíssim.