La realitzadora rosinca Maria Velasco i la pastora Cati Jacomet es coneixen «de tota la vida». Aquests llaços han propiciat una amistat i complicitat que s’han traduït en centenars d’hores d’enregistraments que Velasco acumula testimoniant el dia a dia d’aquesta dona que, als seus 83 anys, es resisteix a abandonar allò que la fa feliç: tenir cura del seu ramat d’ovelles. Un petit bocí de la seva història vital s’ha fixat al curt Vull ser pastora, que Òmnium Cultural ha reconegut amb dos premis VOC dins la sisena mostra d’audiovisual en català: el del millor curt documental i el del públic. L’autenticitat i la senzillesa d’aquest relat han convençut tant a un jurat professional dins el camp del cinema com als espectadors que el van veure i votar massivament durant les cent vint projeccions fetes en setanta-dues sales d’arreu del territori.
Per a Maria Velasco aquests guardons, que va recollir durant una gala celebrada la setmana passada a l’edifici Mediapro de Barcelona, són «un homenatge a les persones que treballen amb passió». La realitzadora té clar que això la connecta amb la Cati, una dona que fa allò que sent i que ho fa vivint a contracorrent, al marge d’aquests temps volàtils. La Cati condensa sensibilitat i saviesa. El professor i productor figuerenc Jordi Balló va destacar durant la gala la capacitat de Vull ser pastora «de mostrar un Empordà diferent» i de fer-ho «a través d’una fantàstica plasticitat» i d’un personatge, la Cati, símbol «d’un món que s’acaba». Velasco va explicar, davant un auditori encapçalat pel president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, l’afinitat que sent «per persones que treballen en entorns rurals». De la Cati, va afirmar haver «après molt al seu costat perquè és una persona que es mira la vida amb honestedat i senzillesa». Per la realitzadora, Vull ser pastora és el seu homenatge personal a una dona «que mereix passar a la història, com moltes altres persones anònimes». «La Cati és una ànima que forma part d’una manera de ser que estem perdent: gent de pagès que saben tant, que estan en contacte amb la vida i la mort», va dir tot agraint a Òmnium haver fet possible que el curt arribés al públic, haver-li donat visibilitat. «Tots tenim una responsabilitat individual. Les persones i les institucions hem de lluitar per anar cap a un món millor», va recordar.
A banda de Vull ser pastora, durant la gala també es van premiar els curts Sintra III, d’Ivan Casajús i Aitor Echevarría, com a millor curt de ficció, i Elsa, d’Albert Carbó, que es va endur el premi del jurat al millor curt de ficció. Tots aquests, juntament amb la resta de finalistes, es continuaran projectant fins al mes de juny a escoles i instituts catalans.
L’autenticitat dels personatges i la singularitat que destil·len aquestes històries pot ser determinant a l’hora que un curt o un llarg tinguin èxit. Sobre aquest tema van debatre, unes hores abans de l’entrega de premis, la realitzadora especialitzada en documentals Laia Manresa, la productora executiva Carla Sospedra i el productor Jordi Balló. La xerrada, moderada per Tono Foguera, productor d’Alcarràs de Carla Simón, va servir per defensar el paper dels curts, un gènere «on molts directors tornen per explorar noves narratives», com ha fet ara, per exemple, Almodóvar. Balló va reclamar que el curt no fos un gènere «residual». Això, però, només succeirà, afegí, si apareixien noves productores i millorava el circuit. En aquest sentit, Sospedra va posar en evidència la marginació dels curts en festivals, ja que poques televisions o plataformes aposten avui en dia per ells tot i que «el curt és una oportunitat molt gran per recuperar públic a les sales de cinema».
Miracles en català com Alcarràs
Posteriorment a aquesta xerrada, es van asseure a la taula el director del DocsFestival de Barcelona, Pol Roig; el director del FilmFestival, Carlos R. Ríos, i, de nou, la productora Carla Sospedra. Els tres, de nou moderats per Tono Folguera, debatien sobre la viabilitat dels projectes cinematogràfics en llengües minoritàries, com el català. Roig va defensar que «la clau és la naturalitat» perquè «és la pròpia història la que et dona» la llengua i que semblava «anòmal haver de debatre encara el tema». Per la seva part, Sospedra va reconèixer que el doblatge a voltes és necessari «per arribar a més sales però que depenent del projecte no té cap sentit». Folguera va afegir que era clar que «una cultura no pot viure de miracles com Alcarràs» i va avançar que possiblement, per garantir una bona distribució del film a la resta de l’Estat, caldrà doblar la pel·lícula. Tot i això, va defensar que allò que l’ha dut a aconseguir l’Os d’Or de la Berlinale és la seva singularitat: «Com des d’un punt de vista molt local, tant pel que a fa a la llengua com al territori, ha tocat un tema molt universal; aquest tipus d’exotisme sí que va buscat, la singularitat com una manera de viure el territori, reivindicar la pagesia que el fa doblement atractiu». L’èxit d’un projecte, va afegir, resideix en «les bones històries en el format que sigui i en la llengua que sigui». Quelcom que es va evidenciar és la necessitat imperiosa de potenciar la promoció i difusió de l’audiovisual que es fa en català en el territori. L’exemple és com l’aposta de TV3 per les TVmovies les ha ajudat a tenir altes quotes de pantalla.
La jornada es va cloure amb una xerrada entre la directora Neus Ballús i el director rus Victor Kossakovsky qui va posar la mirada en la guerra a Ucraïna i va incidir en el paper dels mitjans a l’hora de mostrar una cara o altra de la realitat.
