«Ens agrada jugar amb l’elasticitat de la cultura popular»

Marta Torrella i Helena Ros exploren, de forma molt personal, el cant a cappella. El resultat, un producte que, tant crítica com públic, exalcen. Divendres presenten a Figueres el darrer disc, Fiat Lux. 

Qui és Tarta Relena? Com es defineixen?

La Marta i l’Helena i som amigues des de la primària. A l’adolescència, vam començar a cantar en un cor i d’aquí van anar sorgint les ganes de cantar juntes i de fer arranjaments interessants per a les nostres dues veus juntes. Tarta és Marta amb la inicial del seu cognom Torrella i Relena és Helena amb la inicial de Ros, el seu cognom. És un joc de paraules que teníem de petites i com que ens feia gràcia, així es va quedar.

Què cerquen amb el seu treball?

Fer música juntes per passar l’estona, sense més pretensió. Vam descobrir que el que més ens interessava era cantar, a les dues, i que el contrast de les nostres veus era interessant i creaven un altre so que ens semblava estimulant. Així vam anar robant un repertori i uns colors harmònics que afavorien aquest contrast. Al principi fèiem música absolutament a capella, però a poc a poc hem anat afegint ingredients a la nostra música, i a l’hora de produir un disc ens agrada comptar amb altres elements sonors, però sempre pensem les peces, d’entrada, vertebrades per l’arranjament de veus, i després ve tota la resta.

El seu repertori és ampli: de músiques de tradició oral a cançons d’autor. Tot, però, s’uneix sota el segell mediterrani?

La suposada mediterraneïtat és l’aglutinant conceptual que usem per trobar un context a la música que fem. Al final, parlar de Mediterrani és parlar d’unes textures vocals, d’uns colors harmònics, d’uns paisatges sonors que ens bressolen; potser científicament parlant, la «mediterraneïtat» no és un concepte molt clar, però popularment funciona. Ens agrada jugar també amb l’elasticitat de la cultura popular, com les històries i les melodies s’entrecreuen i es desdibuixen, com les autories.

Comencen el 2016 i tres anys després guanyen el Premi Enderrock de la crítica al Millor disc de Folk amb Ora Pro Nobis. Què tenia de particular aquell disc?

Suposem que la nostra proposta va sorprendre per la senzillesa formal. I potser també per la frescor amb què ens hem acostat al repertori. El primer disc era realment una miscel·lània de cançons que ens havien interessat al llarg d’uns anys que vam posar sota un mateix paraigües que era el nostre disc, però aparentment no tenien res a veure. Suposem que es va crear una mescla interessant i despullada que, si més no, despertava curiositat.

Se senten a gust emmarcades dins el món del folk?

Ens sentim part d’una escena que està jugant amb el folk i el pop i l’electrònica i l’indie i tants altres gèneres. Hi ha molts artistes que estan fent coses similars al nostre voltant i ens sentim acompanyades. Per nosaltres, usar material popular i folklòric és una manera de seguir el fil i tenir contingut semàntic molt profund i veritable.

Han col·laborat amb altres creadors com Maria Arnal i Marcel Bagés, Nico Roig o Za. Tot això les ajuda en aquesta evolució? Què els aporten?

Molt. Ha estat i està sent molt important per nosaltres treballar amb altres músics, tant a escala musical com dins l’àmbit professional. Ens fa estar molt al dia de formes de fer música, de repertoris diferents, de maneres de treballar... I a nivell personal també és un luxe estar a prop d’artistes que admirem tant.

Fiat Lux, el darrer treball, com el definirien?

És un disc que altra vegada ajunta músiques i textos d’orígens diferents però que ens han servit per il·lustrar el gran ventall de matisos que hi ha en l’emocionalitat. A través de tòpics literaris que ens trobem al llarg de segles i segles de tradició, podem parlar de la nostra vida i del nostre «sentir». Volíem reivindicar la idea que sense foscor no hi ha llum, sense pena no hi ha alegria, sense hivern no hi ha estiu. És obvi, però ens calia recordar-nos-ho.

Evoquen a la Verge Maria, Safo de Lesbos o les dones paixtu d’Afganistan. Quin paper hi juguen elles i com les uneixen?

No hi ha hagut gaire planificació a l’hora de trobar-nos aquests personatges junts al disc. Ha anat així perquè ens hem creuat amb elles i no hem pogut no referir-nos-hi. Són textos, en el cas de la Mare de Déu, Safo i les dones paixtu, i músiques, en el cas d’Hildegarda de Bingen, que ens han interpel·lat i amb les quals hem connectat en aquest moment. Totes són dones que busquen una seguretat i un confort en elles mateixes que nosaltres anhelem.

Aquest treball és un pas més dins la vostra trajectòria?

Estem molt contentes i orgulloses de com ens està anant tot plegat i ens sentim simplement aprofitant que la vida ens està permetent fer el que ens agrada i treballar amb gent potentíssima i que estimem molt. Anem fent, a poc a poc, i gaudint el que tenim, que ara és una gira bastant cofoia d’aquest disc que hem fet amb molta cura i amor i molt ben acompanyades.

Parlem dels directes...

Sempre és un gran què la interacció amb el públic, perquè el format és tan fràgil i algunes cançons, d’un to tan greu, que sabem que deu costar estar relaxat com a públic. Però de moment està anant bé, estem contentes de com va la gira i dels matisos que van agafant les cançons després de cantar-les a llocs tan diferents i davant de gent també tan diferent.