Després de Ramon Trias Fagas i Josep Benet, el filòleg i escriptor Jordi Amat s'ha endinsat en la vida del periodista Alfons Quintà (Figueres, 1943-2016), un dels més polèmics de la seva generació que va acabar assassinant l'exparella i es va suïcidar. El fill del xofer es presenta aquest divendres, a les 19 hores, a l'auditori dels Caputxins de Figueres i l'autor estarà acompanyat pel vicealcalde Pere Casellas.
Han passat catorze mesos des que El fill del xofer (Edicions 62) va arribar a les llibreries. Tot el que ha passat des d’aleshores ha sobrepassat al mateix autor, Jordi Amat. No només ha arrasat amb més de 70.000 exemplars venuts, sinó que aviat surt el còmic i hi haurà versió audiovisual.
Després de donar voltes per tota la península, per fi el llibre es presenta a Figueres.
Crec que és una manera perfecta d’acabar tota la relació amb Alfons Quintà, que és una ombra que no sé com treure’m de sobre.
Després de la investigació, del llibre i de tot el que ha conegut, com descriuria Alfons Quintà?
Va ser, durant un temps, un bon periodista dins del cos no només d’un malalt, sinó d’una mala persona. Del que es tractava era entendre què havia fet que fos així.
Quan i per què va decidir investigar sobre ell?
Quan ell va assassinar la seva dona el 2016, jo estava escrivint la biografia de Josep Benet. Una de les persones que la seva vídua m’havia dit que entrevistés era Quintà. Que la persona a qui jo havia d’entrevistar fos un assassí, era inquietant. Hi havia una pregunta pendent, que s’ha fet molta gent: com podia ser que la persona que va destapar el cas Banca Catalana fos elegida per fundar i dirigir TV3? Era una paradoxa de la història de la Catalunya democràtica que estava sense resposta i formava part de la llegenda del personatge. Però el que de veritat em va portar a pensar que hi havia una història interessant a través d’ell era la carta que va enviar a Josep Pla fent-li xantatge i que, quan la vaig llegir, vaig al·lucinar.
No és per menys perquè li feia xantatge. I tenia només 16 anys.
Cert, volia saber quina mena d’individu actua d’aquesta manera i com algú és tan intel·ligent i tan pervers a l’hora d’usar la informació per fer mal als altres.
El llibre comença amb un final, el de Josep Pla, un personatge clau en aquesta història. Ell el va conduir fins a Alfons Quintà.
El Josep Pla de postguerra sempre m’ha interessat molt. L’he estudiat i he prologat diversos llibres seus i sabia que els Quintà havien orbitat entorn d’ell, coneixia aquesta connexió.
Per una part dels figuerencs Alfons Quintà és un desconegut.
No sé exactament quan s’instal·la a Barcelona però la carta de xantatge que envia a Pla l’abril de 1960 l’escriu amb un paper de carta amb el seu nom imprès i des de Barcelona. Entenc que, malgrat ser molt jove (tenia 16 anys) ja devia viure allà. A Figueres va tornar molt puntualment, intencionadament no va voler. Jaume Guillamet em va explicar que un dia el va acompanyar al pis on vivia la seva mare i des del carrer la va cridar i ella li va donar uns diners des de la finestra. També vaig saber després que un metge que el va tractar molt al final feia visita a Figueres i a en Quintà li agradava que li expliqués coses de Figueres.
Com explica el ressò del llibre?
No pensava que tindria la repercussió que ha tingut, no era tan pretensiós, però donant-hi voltes he pensat que feia molts anys que em dedicava a estudiar el món que fa possible que Quintà existeixi. En llibres previs, havia intentat entendre la importància de Vicens Vives i Josep Pla en la reconfiguració del catalanisme durant el franquisme. M’havia interessat molt com es trama el pujolisme i tot aquest coneixement previ em permetia entendre millor els fets. A diferència dels altres llibres, que són molta feina d’arxiu, aquí tenia tots els contemporanis vius i eren entrevistables.
La pandèmia va jugar a favor.
Sí perquè la gent tenia molt temps. Hi ha entrevistes que no hauria pogut fer sinó haguéssim estat en pandèmia. Una de les que recordo molt és amb Antonio Franco perquè vam estar dues hores parlant per telèfon. Portava perseguint-lo un any i al estar tancats a casa va trobar el moment de parlar. És un llibre de hores i hores d’estar tancat a casa.
Quintà era ambiciós, obsessiu, salvatge i tot comença a la llar familiar, amb el pare que els abandona per integrar el cercle de Pla. Sorprenent que ho aconseguís.
Un personatge enigmàtic. Qui juga un paper important és la mare, Lluïsa Sadurní, filla d’una família benestant de Figueres, perquè és qui li dona les condicions materials perquè no desentoni en aquest món.
S’hi va entregar absolutament.
El més sorprenent és que fos acceptat en aquesta xarxa perquè aquesta gent vol trobar-se amb gent com ells: que són molt intel·ligents o rics i Josep Quintà no tenia aquestes virtuts. És clau que ell passava la frontera amb facilitat, sabia moure’s sense que el radar el detectés.
En el llibre explica que el pare era violent amb el fill i el fill ho era amb les seves parelles, amb la gent que treballava.
És la història del maltractador maltractat, el perquè aquest monstre és un monstre. Històries sòrdides que ajuden a entendre la maldat i la malaltia que en Quintà acaben subsumides.
Ha analitzat al detall la part professional, però també l’íntima.
No es podria entendre el Quintà sense l’odi al seu pare i tampoc sense una vivència truculenta de la sexualitat.
Com més coses sabia, més l’incomodava el personatge?
El que més m’incomodava eren les ferides que podia reobrir en les persones que jo entrevistava, el mal que els podia fer que aquesta història fos explicada. Això és una part petita de la feina de recerca que hi ha rere l’escriptura del llibre.
Alfons Quintà opta pel periodisme. Volia ser tan influent com Pla o potser més que ell?
Quan em pregunten si era un bon periodista, sempre poso tres coses, una darrera l’altra: el programa més important de ràdio en català pel que fa a informació, el primer després del franquisme, Dietari, el dirigeix i presenta ell; és el periodista de referència a Catalunya del diari de referència de la transició i és el creador de l’empresa de comunicació més important de la Catalunya democràtica. No sé si era un molt bon periodista, però durant uns anys fou el més important. No en l’etapa final, que és molt decadent, del Diari de Girona, sinó quan és opinador estrella de l’Avui, sí que el fantasma de Josep Pla, d’algú que és capaç des d’aquí d’entendre el món, es projecta molt fort sobre ell. És quan comença a parlar sistemàticament de Pla.
Una altra figura obsessiva en Quintà és Jordi Pujol.
En el cercle de Pla, hi ha una persona molt important, Manuel Ortínez, un financer que havia estat en els negocis d’evasió de capitals dels principals burgesos catalans, els del tèxtil. Ell sabia que una peça fonamental d’aquesta estructura estable era el pare de Jordi Pujol. No faig un judici ètic sobre la conducta de les persones l’any 48 en ple franquisme, però Quintà tenia aquesta informació i quan comença a fer periodisme, no és el jove de Figueres que baixa a Barcelona i vol triomfar. És el fill d’una persona que forma part del cercle de Pla i crec que no hi ha cap periodista de la seva generació que tingui una informació sobre el món del poder català, que és invisible, com la que té ell. Sap perfectament qui és Jordi Pujol, perquè formava part d’aquestes converses i perquè a Quintà el fan fora d’Enciclopèdia Catalana quan la propietat de l’empresa és de Jordi Pujol/Banca Catalana, i quan comença a fer informació política de manera regular el primer article que fa a un setmanari de Madrid és sobre Jordi Pujol, també el primer que fa per El País. És clarivident, però a la vegada també està obsessionat.
És cert que tenia la seva foto amb xinxetes a la paret?
M’ho han certificat dues persones, la de Jordi Pujol i la de Manuel Ibáñez Escofet. Quan publica el primer article sobre Banca Catalana no és tan un sotrac per la presidència de Jordi Pujol, perquè ja es coneix president, i la campanya posterior sinó per l’estabilitat del banc. No és que Pujol se senti políticament amenaçat com que aquella campanya periodística tensa la situació del banc en un moment de crisi molt forta. Quan aquesta campanya va de baixada i El País es vol instal·lar a Catalunya i Quintà ja sap que no serà ell l’escollit per dur-ho, Jordi Pujol, que és molt intel·ligent, no només veu que és un moment que un enemic pot ser coptat pels seus propòsits sinó que aposta per algú que és tan animal que és la única persona capaç de tirar endavant un projecte com el de TV3.
Quin sentiment li ha quedat després d’escriure el llibre?
Recordo el primer comentari d’un amic que va llegir el manuscrit: «He acabat el llibre i m’he hagut d’anar a dutxar de la quantitat de merda que m’has fotut a sobre». És així, però també crec que els països es fan forts quan són capaços d’explicar-se les seves veritats, també les xungues.
Era el moment idoni?
Aquest llibre no s’hauria pogut escriure el 2010 ni abans. El 2014, amb la confessió del president Pujol i com cau en desgràcia el rei Joan Carles I, els dics de contenció del relat autocomplaent del procés de canvi polític no van aguantar més i, d’alguna manera, es va desbordar una sensació que no ens havien explicat bé, què havia passat. No que tot fos una farsa, que no ho crec, sinó que era una època de molts clarobscurs. Una vegada que això s’assumeix, es necessita que sigui explicat i la sort del llibre és trobar un personatge a través del qual, aquesta necessitat de nova explicació del que ha estat la Catalunya i l’Espanya democràtica, permetia entendre-ho tal com ara entenem cal ser explicat. Al final, el llibre és la lectura d’una època.
