A tots els escriptors els marca una obra. En el cas de Víctor Català, aquesta és, sens dubte, Solitud. Com tots els clàssics, doncs, les reedicions són obligades, i més si hi han estat textos anteriors a la normativa fabriana que han sofert l’empremta dels correctors posteriors. El repte l’ha pres ara Edicions 62 amb una edició coordinada pel poeta i filòleg Jordi Cornudella que inclou no només tots els textos que la mateixa autora va escriure en edicions anteriors –com el pròleg rebutjat per l’editor a la primera edició i el finalment publicat o el capítol «El Sol de Murons» preservat a l’Escala– sinó les aproximacions lectores de vuit escriptors actuals, entre ells el figuerenc Vicenç Pagès Jordà.

L’Alfolí de la Sal de l’Escala, font inspiradora de Solitud, va acollir diumenge passat la presentació de la nova edició. Cornudella va voler recordar el suport indispensable rebut pels responsables de l’arxiu Víctor Català per tirar endavant aquest projecte. «Està molt bé que una autora que pertany al patrimoni universal també ho faci al local i que sigui des d’aquest que es preservi el seu llegat en la part més material i íntima com són els textos i manuscrits», recorda l’editor.

Jordi Cornudella explica que Caterina Albert va ser sempre molt reticent a acceptar les normes de l’Institut d’Estudis Catalans. «No ho feia com a caprici per escriure a la seva manera, perquè no li importava gens que li modifiquessin l’ortografia, però el que sí que li importava molt és que amb la regularització del lèxic i la sintaxi es reduïa i empobria molt les possibilitats reals de la llengua literària», comenta tot afegint que ella era molt conscient que «escrivia amb la llengua que sentia per l’orella, pel cap i el cor». Cornudella, doncs, afirma que la feina ara ha estat «d’anar gratant les crostes dels correctors sobre els textos». Així, han partit de la tercera edició feta l’any 1909 i no de la del 1946, la primera amb ortografia normativa. Cal tenir en compte que la novel·la va aparèixer entre 1904-1905 publicada en format folletó a la revista Joventut i el mateix 1905, es fan dues edicions en format llibre. En guanyar, el 1909, el premi Fastenrath, es fa la tercera edició que, com recorda l’editor, ja s’especificava que era «la definitiva corregida per l’autor». És aquesta mateixa reedició la que a finals dels anys vint es reedita en format bibliòfil. Partint d’aquella edició del 1909, Cornudella també han volgut preservar les intervencions que la mateixa autora va especificar en manuscrits i edicions posteriors.

Experiències de lectura

Aquesta Solitud d’Edicions 62 es tanca amb les aproximacions fetes al text a través de les lectures de vuit escriptors i escriptores reconeguts: Maria Callís, Enric Casasses, Najat El Hachmi, Raül Garrigasait, Mercè Ibarz, Lola Miquel, Vicenç Pagès i Toni Sala. L’editor Jordi Cornudella comenta que van provar «de conciliar autors d’edats diverses i procedències geogràfiques variades» i que allò que se’ls va demanar no va ser un assaig d’interpretació sinó «la seva primera lectura o algun aspecte per resumir la seva experiència amb la novel·la».

Jordi Cornudella és del parer que ens trobem «en un moment decisiu i important» durant el qual s’està «recuperant la complexitat total de l’obra de Caterina Albert, tenint-la present com a novel·lista, narradora, dramaturga i poeta». «Ara se li està fent justícia perquè durant molts anys, potser des del primer dia, estava encasellada en l’etiqueta de novel·la rural i era vista com una cosa estranya. Que havia fet una obra que estava molt bé, Solitud, però s’oblidaven de la resta», diu l’editor qui la qualifica «d’escriptora amb molt d’ofici». Recuperar-la, conclou, «li devem a ella però també ens ho devem a nosaltres com a país, el no prescindir de joies com ella».