En plena escriptura d'un nou llargmetratge, Juanjo Giménez visita Catcinemes de Figueres dijous (20.30 hores) convidat pel cineclub Diòptria per presentar el seu segon film, Tres. Guanyador amb Timecode de la Palma d'Or al millor curt i nominat als Òscars, afirma que cada projecte és un nou repte que cal aixecar.
Tres és el segon llargmetratge de Juanjo Giménez escrit a quatre mans amb Pere Altimira, un film de caràcter experimental amb una trama sorprenent i hipnòtica.
Fa vint anys del seu primer llarg, Nos hacemos falta (Tilt). Entremig, curts i documentals.
No he parat però els projectes van com van. També he fet de productor d’altres cineastes. He estat treballant fent diversos papers.
Però tenia ganes de fer novament un llarg de ficció?
És una idea que ve de lluny. Amb la productora Luisa Romero de Frida Films fa temps que volíem fer una pel·lícula i fa quatre anys que intentàvem aixecar aquest projecte.
El guió el signa amb Pere Altimira.
Fa temps que treballo amb ell. Junts hem fet sis o set curts. Aquest és el primer llarg que fem però en tenim tres més escrits. Ens coneixem molt, som amics i hem trobat una forma de treballar que a mi em convenç i a ell també i per això seguim. Una vegada trobes algú que funciona, la veritat és que s’ha d’aprofitar.
Com neix la història de Tres?
Es diu Tres perquè al principi de tot eren tres històries. La que es veu ara al llarg originàriament era la segona d’aquesta tria però per raons de drets la primera no la vam poder rodar i vam estirar la segona. De fet, aquesta es menjava les altres perquè la idea tenia molt potencial i ens hi vam centrar. De les altres històries ha quedat alguna cosa al principi de la pel·lícula i el tercer és un pròleg que no es va filmar.
L’argument és molt original: una dissenyadora de so que s’adona que la seva realitat exterior ha començat a desincronitzar-se del seu ritme interior.
Ja havíem fet un curt fa uns deu anys on jugàvem amb la desincronia d’imatge i so, Nitbus. No s’assembla però la idea estava allà i ens vam adonar que donava per molt més que un curt. A Tres, entre altres coses hi ha una recerca de la protagonista no només de per què li passa això sinó també de la seva pròpia identitat.
Aquest component fantàstic sempre li ha interessat?
L’havia fet servir sobretot quan començava. Els darrers eren més realistes. En aquest cas teníem clar que volíem que en formés part, tant sí com no. M’agrada jugar amb això d’una manera poc convencional. De fet, ella no deixa de ser una superheroïna, des d’un punt de vista una mica naturalista, tenint els peus a terra.
Marta Nieto és l’actriu que fa el paper principal. El van escriure pensant en ella?
No, vam fer un càsting però ella em va escoltar presentar el projecte en un fòrum de finançament, quan buscava diners per fer la pel·lícula, i es va apropar a mi perquè creia que podia fer aquest paper. Jo li vaig prometre que si hi havia un càsting li trucaria. Ho vaig fer i es va veure súper clar que anava a ser la protagonista. Ella és la pel·lícula.
Tres s’ha vist a diferents festivals de prestigi. Què tal la rebuda?
Per on ha passat, la recepció ha estat molt bona. La vam presentar a Venècia i ha anat a Toronto, Sitges... i encara té recorregut de festivals pendents.
Guanyar el 2016 la Palma d’Or a Cannes al millor curt i ser nominats a l’Òscar amb Timecode li ha obert portes? Li ha generat també molta pressió?
Va ajudar però la pressió és relativa, potser en el moment que m’agafa quan ja no tinc vint anys. No vol dir que sigui fàcil aixecar un llarg, mai ho és, és molt complicat però ens va ajudar perquè va cridar l’atenció.
Què li interessa dels curts?
M’agrada molt explicar coses en format curt, també els relats. En la producció, el curt et permet fer coses que el llarg no perquè hi ha la pressió dels inversors. En el curt ets més lliure i ho acabo agraint perquè m’agrada el repte d’explicar alguna cosa en deu o quinze minuts, és fabulós.
A Timecode el pressupost era força reduït.
Sol ser habitual (riu).
Demostra que amb pocs diners també es pot arribar lluny?
Aquí no hi ha regles. Mai saps què tens entre mans. Tu poses tot el cor i l’energia a tot el que fas però després les pel·lícules tenen vida pròpia i tant és si era un projecte súper ambiciós o més auster. Abans de tot hi ha el convenciment de fer-ho i tota la resta arriba rebotat.
Es dona prou valor als curts?
És el fill desemparat perquè les plataformes i les televisions els obliden i només queden els festivals, però no deixa de ser com un guetto. Malgrat tot, això està canviant perquè si tenen prou qualitat la gent també els valora igual que un llarg.
Cannes, Hollywood... Després?
Bé, quan tornes a casa la vida continua igual i fer la següent pel·lícula és igual de complicat. No vull desmerèixer l’experiència, però això no et canvia la vida.
