«La memòria ha de tenir un fonament democràtic i històric»

Doctor en Filosofia i Lletres, en especialitat d’Història, i periodista, professor de la UAB, Enric Pujol (Figueres, 1960) va ser el comissari, juntament amb Jaume Santaló, del projecte museològic i museogràfic del Museu Memorial de l’Exili (Mume) que ara dirigeix. És, doncs, tornar a casa just quan, el desembre, el centre compleix els seus primers quinze anys.

Quinze anys i just sortint de la pandèmia quan els museus viuen un procés de transformació.

Forçosament. Aquí ho hem hagut de fer acceleradament. Els quinze anys t’obliga a fer balanç i a plantejar-te línies noves de futur. Ja no ho pots diferir més. Volem aprofitar aquesta circumstància per, primer, consolidar i, després, fer una reactivació, una represa, explicació i promoció més enllà de l’àmbit pròxim, vestir tota una programació. També replantejar coses. En quinze anys hi ha hagut molta activitat i les xifres, abans de la pandèmia, eren molt esperançadores i més, tenint en compte, que la Jonquera és un lloc de pas on has de venir expressament. Nosaltres ens refiem que la proposta museística bàsica té molta validesa, que el centre d’atenció és fonamental per entendre el present i les expectatives de futur.

El Mume continua sorprenent.

Molt i és una instal·lació de primer nivell. Per això, un dels reptes principals que tenim ja fa temps és donar-lo a conèixer més enllà de la proximitat territorial. Ara mateix penso que seria molt més difícil fer una construcció així. Es va fer en un moment precís i va ser un encert.

Ara que els museus busquen reinventar-se, el Mume manté aquella essència innovadora.

Sí, d’entrada és un museu molt insòlit perquè n’hi ha pocs al món dedicats a la temàtica de l’exili. N’hi ha molts sobre els dispositius concentracionaris o de la repressió. En el cas català, l’exili és una constant històrica i constitueix una mena d’història de Catalunya paral·lela. Nosaltres ens centrem en l’exili de la guerra civil, però abans ja n’hi havia hagut, després continuaran i avui encara n’hi ha. És una constant, també universal. Des del primer moment, vam voler analitzar i donar a conèixer aquest fenomen universal.

Aquesta voluntat persisteix?

Sí, el d’explicar el fenomen en una dimensió internacional i obrir-lo més com una constant històrica, tractant altres exilis anteriors.

Aquest és un museu molt insòlit, ara mateix penso que seria molt més difícil fer una construcció així

És la idea de connectar passat, present i futur.

Sí, d’una realitat viscuda per molta gent que val la pena que, pel que fa al gran públic, es conegui. Quan parlem d’altres exilis, de les dificultats d’acollida d’altra gent, pensem que nosaltres també vam ser acollits. Al segle XX, l’exili ha constituït una circumstància de la contemporaneïtat. N’hi han hagut tants, d’exilis, que han mogut milions de persones, motivades per causes de caràcter polític, ètniques, religioses, de persecució.

Els joves són una part del públic.

Són una de les bases principals del museu que és memorial, per tant, pedagògic, que vol adreçar-se a la gent d’una manera explicativa i formativa. Les escoles, doncs, tenen un paper destacat. Aquí hi ha hagut el gran problema que és aquest oblit forçat de la transició. No ha estat un oblit total, perquè s’ha pogut investigar, però sí reduït a les universitats. No s’ha posat en comú quan és la gràcia d’una memòria compartida. I que sigui democràtica perquè com evitaràs la repetició d’aquests assajos autoritaris si no és explicant què ha passat i les conseqüències. El sistema democràtic és fràgil, ja es veu, i cal educar la població sobre la base una memòria que es fonamenta en la història. Per això dic que la memòria ha de tenir un fonament democràtic i històric.

Mantenen les relacions transfrontereres.

Sí, s’han desenvolupat molt, amb Argelers, Rivesaltes, Elna, llocs tan vinculats amb la retirada del 39 però també caldria anar a grans ciutats com Barcelona, Girona i insistir per aconseguir un públic molt més ampli. També hem començat a fer exposicions pròpies itinerants. Volem reforçar-ho, sortir una mica dels murs. L’experiència de la pandèmia ha fet evident l’opció digital, que ara ja pots fer la visita virtual. És fer servir aquests recursos nous per promoure aquest museu de país. Està assentat a la Jonquera perquè és un lloc emblemàtic d’aquest exili tan pròxim però és per a tot el país i per tot el món. De fet, hem col·laborat amb diferents institucions de l’Estat espanyol i francès i participem de projectes europeus. Volem que el centre es converteixi en un referent de la temàtica a escala europea.

Potenciaran la investigació?

Això sempre. Anem lligats a un museu memorial. No hi ha memòria sense recerca i aquesta l’has d’impulsar tu mateix. Per això, la majoria d’exposicions de caràcter temporal que fem tenen al darrere un treball de recerca molt important. També, en la mesura del possible, fem catàlegs perquè quedi preservada. Depenem de la direcció general de Memòria Democràtica que també impulsen polítiques de memòria. També el Memorial Democràtic. La idea és coordinar-nos tots per fer projectes més ambiciosos.

Volem treballar l'exili de les dones, que és molt específic. La dimensió de gènere és prioritària

El camp és ampli perquè hi va haver un llarg silenci.

Molt. Per això dic que el Mume és molt insòlit. Arreu d’Europa, essent l’exili una circumstància del segle XX i una constant històrica, que no tingui l’atenció que mereix ni un centre que es dediqui a preservar la memòria i investigar. Aquí sí que ha existit aquesta sensibilitat i això va a favor nostre. No estar en una gran ciutat és un repte però té molt sentit. Ens ha permès treballar el tema del paisatge, de les rutes d’exili, tot és evocador i és un element pedagògic de primera magnitud.

El Mume visibilitza l’obra dels artistes influïts per l’exili.

L’explicació històrica és freda per definició. Cada vegada, als historiadors els interessen més els testimonis personals perquè donen la vivència, el que interessa. No és el mateix donar una xifra de deportats que algú t’expliqui què passa allà o com ho va viure. Doncs, en aquest joc de passat, present i futur que és la història, a part dels documents d’època, posar-hi les visions actuals. I les de l’art contemporani crític hi són des del moment fundacional, un art que t’aproximés a la sensibilitat actual. No veure-ho com una cosa llunyana sinó amb ulls d’avui aquests fets del passat.

També amb ulls de dona?

Sí, la dimensió de gènere és prioritària. Ara mateix tenim l’exposició sobre Carmen Castillo, però volem treballar l’exili de les dones, que és molt específic. Cal recuperar el temps perdut. Durant el franquisme les dones perden els drets, la igualtat desapareix. I pot tornar a passar si no defensem tots els drets. La funció del Mume és recordar que els drets adquirits s’han de desenvolupar perquè són limitats i que es poden perdre.

Altres projectes immediats?

Farem un congrés de temàtica de l’exili, l’any vinent, en clau local perquè aquesta recerca aporta dades molt precises. L’organitza la coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.