Fa molts anys que Miquel Orós viu fascinat pel món del vitrall. Va iniciar-se en la tècnica el 1985 i ara la domina a bastament. Aquesta passió, avalada per cursos i màsters, l’han dut a resseguir la història dels vitralls medievals de la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries i a treure a la llum tot de detalls, entre ells el del seu creador d’origen francès, el mestre vidrier Gauter de Borna, un «geni», en paraules d’Orós que va estar molt influït, a l’hora de fer el disseny de les vidrieres per cobrir els grans finestrals del temple, pel mestre d’obres Reinald de Chartres qui, des de l’any 1261, es va instal·lar a Castelló per dissenyar i dirigir l’obra del nou temple.
Un «mestre pintor de vidrieres» era considerat, en aquells temps, un savi del vidre. Eren artistes molt reconeguts capaços de treballs altament complexos i creatius en els quals invertien anys. L’abat Suger, el 1140, ja els considerava «manus exquisida». Orós, admirat dels vitralls que es preservaven a la Basílica, considerats de gran valor, va idear la manera de fotografiar-los al detall i així estudiar-los tots i, alhora, i durant uns sis anys, reproduir, seguint les tècniques antigues –a excepció de l’ús del plom–, els deu plafons originals de la vidriera central de l’absis «que encara es poden interpretar» dedicades a la vida i la passió de Crist i a la vida de la Mare de Déu.
Paral·lelament, Orós va iniciar estudis comparatius amb vitralls elaborats a França anys abans que aquest –Ainaud de Lasarte havia fixat la seva elaboració entre els anys 1300 i 1306– i va trobar que compartien grans semblances d’estil amb els de les catedrals de Saint Denis i Chartres, entre altres. «Els mestres eren els únics que disposaven del coneixement de la tècnica per pintar i enfornar els vidres pintats», comenta Orós. Aquests viatjaven allà on se’ls requeria i això permet establir l’existència d’estils similars en vidrieres d’esglésies i catedrals diferents. Orós explica que, com els dissenys originals de les vidrieres eren de grans dimensions, el suport que utilitzaven eren teles, més fàcils de transportar però també més difícils de preservar.
Durant una xerrada de l’historiador Josep Maria Gironella sobre els artesans de la Basílica, Orós va obrir els ulls. Gironella va anomenar fins a vuit vidriers que treballaren a la vila, però només un era mestre, Gauter de Borna qui, segons Orós, va constituir una societat amb el comptable de l’obra, Bernat Capellera de Castelló, per treballar les vidrieres. Això va ser el març de 1303. Hi devia treballar mínim fins al 1316, quan es consagrà l’altar major i la capçalera de l’obra nova ja s’havia completat. Els vidriers que el seguiren ja no foren mestres i es dedicaren a treballs de neteja i restauració de les vidrieres que patiren molts desperfectes al llarg d’aquests vuit-cents anys d’existència. Orós explica que quan hi havia forats es tapaven amb vidres blancs d’escassa qualitat o reutilitzaven restes de vidres de color originals preservats d’altres panells. «Més que reparar fan una destrossa catastròfica de la vidriera», comenta Orós. Cal destacar que l’alt cost dels vitralls explica el perquè no es van fer les altres vidrieres dels finestrals gòtics del temple malgrat que Orós sí que ha constatat que alguns gremis, com els dels sabaters, es van implicar en alguna reparació.
La polèmica suplantació d’autoria
Un intent de suplantació d’autoria ha obligat Miquel Orós a registrar legalment l’estudi sobre els vitralls medievals. Orós es mostra sorprès i terriblement xocat davant una ingerència mai imaginada. «He escrit altres articles científics i mai m’havia passat», diu. Molts ja li han donat suport, entre ells la reconeguda experta en vitralls medievals, M. Joana Virgili.
